Jordi Llaonart proposa un “Viatge al cor de l'islam”

“El xiisme porta la llavor de la rebeldia, arrossega una història d’activisme i martiri… continua sent la branca revolucionària de l’islam perquè rebutja el predeterminisme i, a diferència dels sunnites, no creu que Déu hagi decidit per nosaltres tot el que passarà”. En aquesta frase es pot dir que es resumeix el contingut de “Viatge al cor de l’islam” (Milenio), un relat dels recorreguts realitzats per l’arabista i periodista barceloní Jordi Llaonart al llarg d’Iràn, Síria, l’Iraq, Bahrain i Turquia.

Com és ben sabut, va ser arran de les sagnants disputes pel lideratge en la successió de Mahoma que l’islam es va dividir en dues branques fonamentals, sunnita i xiïta, fortament enfrontades entre si per la seva diferent interpretació de la doctrina transmesa pel profeta, i la segona d’elles, si bé té presència en diversos països de l’Orient Mitjà, el seu feu principal radica a Iràn, mentre que els primers tenen el seu cor a Aràbia Saudita. Aquest enfrontament ha fet possible que “la llarga lluita pel poder polític i la legitimitat religiosa entre els sunnites saudites i els xiïtes iranians hagi estat una de les principals causes de l’actual fortalesa de l’islamisme polític militant i intransigent”.

Tenint en compte aquest protagonisme d’Iràn, l’autor es refereix a aquest país amb més deteniment i adverteix l’existència de dues tendències diferents: el xiisme “vermell”, que va donar com a resultat la unió de forces molt dispars en el seu enfrontament amb el règim del Shah Reza Pahlevi, i un altre “negre”, posterior, quan, depostat el monarca, es va fer amb el poder una elit clerical la figura principal de la qual va ser l’ayatol·là Jomeini, l’esperit del qual continua molt viu “o, com a mínim, és el que ens volen fer creure les autoritats del país”.

La seva estada a l’antiga Pèrsia li va permetre conèixer els llocs amb més empremta religiosa, com la ciutat de Qom, així com molts altres on hi ha santuari en què es manifesta la devoció dels creients amb un culte a personatges exemplars que l’ortodòxia islàmica rebutja. Recorda la sagnant guerra mantinguda amb l’Iraq, que va costar més d’un milió de morts, i subratlla que els diferends amb Aràbia Saudita van arribar al punt que aquest país va maltractar, quan no prohibir, la peregrinació a La Meca dels creients iranians, impossibilitant-los complir un dels preceptes sagrats de la seva religió.

“Viatge al cor de l’islam” és molt més que un llibre de viatges, ja que Llaonart adereza el seu nomadisme per terres islàmiques xiïtes amb nombroses i pertinents explicacions sobre la història i la manera com es va establir la fe musulmana als diversos països, tot i que subratlla que a Iràn ho va fer sense que els creients haguessin de renunciar a la seva pròpia llengua i assumir l’àrab.

Descriu mesquites, monuments, ciutats i barris, es deté en la diversitat de la imaginària religiosa i la seva comercialització al carrer, ressalta la cura que reben els cementiris a Iràn, evoca curioses llicències com la “mutaa” o matrimoni temporal, una forma de prostitució encoberta que alguns consideren autoritzada per Mahoma, i traça vívides i acolorides cerimònies com la de l’“ashura”, quan es prodiguen els càstigs autoimposats pels propis penitents que creen veritables “bassals de sang”, al punt que un dels seus amics li diu que “a Occident l’únic que sabeu dels xiïtes és que n’hi ha molts a Iràn i que alguns es flagel·len un cop l’any”.

També descobreix curiosos paral·lelismes entre xiisme i cristianisme, en particular amb l’alevisme, una de les branques dissidents del xiisme amb l’alanisme o xiisme sincrètic. I, sens dubte, no falta una cita clara a la col·lusió existent entre Iràn i Hezbollah, així com una interessant referència sobre la creixent expansió adquirida en els últims anys pel xiisme en països tan allunyats del seu centre com Nigèria o Trinitat i Tobago.