Julio Llamazares ressegueix l'itinerari del seu pare com a soldat durant la guerra civil

Els qui pertanyem a les generacions immediatament posteriors a la nostra darrera guerra civil vam rebre el testimoni directe d’aquell enfrontament entre germans a través del relat dels nostres pares, que la van viure com a experiència pròpia. Sempre he lamentat no haver-me interessat més per aquelles vivències preguntant al meu pare sobre elles, però em consola saber —mal de molts...— que tampoc no ho va fer en el seu moment en Julio Llamazares, qui va haver de suplir aquella informació recorrent als records del seu amic Saturnino, que va compartir vivències amb el seu progenitor com a soldats tots dos de Transmissions de l’Exèrcit nacional. Amb aquestes dades es va proposar recórrer l’itinerari que tots dos haurien seguit pels camps de batalla, i el resultat és El viaje de mi padre (Alfaguara), un relat del viatge per aquells mateixos escenaris, tot i que ben diferents avui en dia dels d’aleshores.

Cal dir que la seva va ser una família paradigmàticament representativa d’aquell conflicte civil, ja que dos germans del seu pare van lluitar a un costat de les trinxeres i dos més a l’altre; hi hagué, doncs, vencedors i vençuts dins la mateixa família, possiblement, com en tantes altres, per una raó merament geogràfica. En qualsevol cas, la guerra va començar per al seu pare i el seu amic quan, des de la seva residència al poble de La Mata de la Bárbula —“aquest lloc que ara habiten més morts que vius”—, acabats de sortir de l’adolescència i davant d’un possible allistament forçós a Infanteria, s’hi van incorporar voluntàriament amb la finalitat de poder escollir destí.

Van ser traslladats per via fèrria, en vagons de bestiar i per línies avui en bona part desaparegudes, seguint en certa mesura camins pels quals hauria cavalcat el Cid. Així, de La Vecilla van anar a Lleó, Carrión de los Condes, Aranda de Duero, La Rasa, Ariza i Calataiud per incorporar-se al front de Terol en la sagnant batalla d’hivern de 1937. “De tot allò que el meu pare i el seu amic i company d’aventures em van explicar, el que més se’m va quedar gravat no van ser les escenes de guerra ni els morts, sinó el fred de Calamocha, al qual tots dos es referien contínuament amb horror.” Un fred que va arribar a superar els 22 graus sota zero. Tot això en el context d’una ofensiva per a la recuperació de l’única capital de província conquerida per l’Exèrcit Popular, que va obligar Franco a mobilitzar tres cossos d’exèrcit, a més de Cavalleria i Aviació, i que va causar entre 13.000 i 30.000 morts (la xifra no és del tot clara, ja que l’autor cita ambdues en diferents pàgines). “Vaig venir a buscar una fantasia —diu—, la que va albergar la memòria del meu pare tota la seva vida, però ara que sóc a Terol sento que aquella fantasia mai no va existir, excepte en la meva consciència culpabilitzada per no haver-lo escoltat quan hauria hagut de fer-ho.”

Un cop acabada la reconquesta d’aquella ciutat i després d’un mes de llicència a Saragossa, el periple d’ambdós soldats va continuar en direcció al Mediterrani per Fuentes de Ebro, Quinto, Casp, Alcañiz —on recorda el “bombardeig oblidat” d’aquella ciutat, omès per les cròniques—, La Cebollera, Mont-roig, Morella, Sant Mateu, Vilafamés, el Grau de Castelló i la Serra d’Espadà. Si durant la primera part d’aquest recorregut Llamazares constata la realitat de l’Espanya buidada, amb pobles totalment o pràcticament deshabitats i estacions abandonades però amb poques petjades de la guerra, en la segona part hi troba nuclis urbans molt més actius, encara que caracteritzats per una gran diversitat poblacional —a Casp, antiga capital del Consell anarquista d’Aragó, hi conviuen més d’un centenar de nacionalitats diferents— i uns voltants encara coberts de trinxeres de la guerra i pobles completament destruïts, com Belchite o Rodén, reconstruïts després de la postguerra per Regiones Devastadas.

“Serà aquest el meu destí: seguir les passes d’altres a la recerca de no sé ben bé què. O sí: a la recerca d’aquesta empremta en el paisatge que els homes anem deixant al llarg de la història i que és la nostra veritable memòria.”

Un únic lapsus calami, que Llamazares ens disculparà benevolentment: “les dues del migdia” (p. 212) és una hora inexistent. Segons la RAE, migdia és el “moment en què el sol es troba en el punt més alt de la seva elevació sobre l’horitzó” o, en qualsevol cas, un “període d’extensió imprecisa al voltant de les dotze del matí”. Cent vint minuts després ja no és migdia; és la tarda.