La “guerra freda” no sols es va disputar en els terrenys polític i estratègic, sinó també en la cultura.

“El capitalisme en general i els Estats Units en particular van guanyar la guerra freda. És probable que això es degui més al seu potencial econòmic i militar i a les increïbles mancances del sistema comunista que no pas a la seva cultura. Però, tot i això, la cultura va exercir un paper crucial en aquella victòria”, diu el periodista Ramón González Férriz a “L’altra guerra freda” (Alianza Editorial), un assaig en què analitza la contesa cultural que es va lliurar entre els dos grans blocs durant el període recent de la història de la humanitat conegut com a guerra freda.

Férriz ressalta la importància que va adquirir la cultura en aquell període i les profundes transformacions que es van produir tant en el cinema, la televisió, la música, les drogues i fins i tot en les formes de vestir. El comunisme va optar per promoure el que Stalin i Maksim Gorki van anomenar realisme socialista, encara que mai no se sabés gaire bé què significava exactament aquest terme. El que sí que va quedar clar és que, després de la Segona Guerra Mundial, “el Partit Comunista va abraçar definitivament el nacionalisme heretat dels tsars i la superioritat cultural de la Unió Soviètica”, cosa que implicava “reescriure el passat”.

Mentrestant, a l’altra banda de l’Atlàntic, als Estats Units, i encara que “bona part de l’elit política i intel·lectual creia que l’art modern amb prou feines podia considerar-se art”, el cert és que es va anar imposant progressivament l’expressionisme abstracte com a “vehicle del projecte imperial nord-americà”.

Les eines per imposar aquesta visió van ser el Congrés per a la Llibertat de la Cultura i altres iniciatives paral·leles finançades per la CIA, a tall de resposta a la mobilització dels militants d’esquerres. “Totes tenien en comú la defensa de la cultura modernista i l’experimentalisme artístic i literari, el vincle de la literatura amb el pensament sociològic i polític i la visió liberal de la llibertat d’expressió i el pluralisme”.

En aquest ordre de coses, destaca la importància dels models imposats per la figura literària de James Bond, un veritable “emblema de la guerra freda”, i fins i tot de la seva antítesi, l’agent secret David Cornwell, obra de John Le Carré, mentre que a la URSS Pasternak va poder esquivar la prohibició comunista fent arribar l’original del seu Doctor Jivago a l’editor italià Feltrinelli, que el va publicar malgrat la seva militància comunista. Sigui com sigui, “durant la guerra freda, encara que els creadors no ho busquessin, qualsevol producció literària o artística podia ser utilitzada políticament”.

Els anys seixanta van ser els de màxim èmfasi en les noves expressions de la cultura popular, per a les quals el món capitalista estava sens dubte més ben preparat. I així es va produir l’emergència de nous models tendents a l’exaltació de “l’heroi blanc”, a la qual cosa va contribuir el moviment evangèlic. “En el pla cultural estava clar que la cultura nord-americana s’estava convertint en la cultura global”.

Tot això va portar a concloure que la batalla cultural entre ambdós mons havia finalitzat, si no fos perquè, “a mesura que passava el temps, va començar a ser evident que continuaven existint concepcions de la cultura diferents a un costat i a l’altre del ja caigut teló d’acer”. El cert és que s’ha arribat a considerar la possibilitat que estiguem entrant, inadvertidament, en un altre enfrontament cultural. “En tot cas, tant si l’anomenem guerra freda com si no —indica González Férriz— sembla clar que ens encaminem cap a un món nou”.

Una coda final referida a Espanya. L’autor posa en relleu el fet curiós que el franquisme no va tenir cap inconvenient, malgrat la seva visió conservadora de la cultura, a promoure per pur pragmatisme l’art abstracte. Cita Tàpies, que “va explicar que quan el general Franco va ser conduït a la sala de la biennal (d’art) on estaven exposats els quadres d’alguns dels joves pintors abstractes espanyols, el seu guia li va dir: «Excel·lència, aquesta és la sala dels revolucionaris». Segons el pintor, la resposta de Franco va ser: «Ah, bé! Mentre facin les revolucions així...»”.