A la vida de Cervantes va tenir més èxit el seu “Persiles i Segismunda” que el “Quixot” (“Cervantes íntim”)

Encara recordo l’impacte que em va causar la primera vegada que vaig sentir algú dir que Miguel de Cervantes havia estat homosexual. Va passar durant una entrevista que vaig fer a Fernando Arrabal amb motiu d’alguna de les seves visites a Barcelona, fa potser més de vint anys. Qui m’havia de dir que, amb el temps, aquest suposat tret de la personalitat de l’autor del Quixot es convertiria en l’eix dramàtic d’una pel·lícula dedicada al període de la seva vida que va passar captiu a Alger, com ha estat el cas de la dirigida per Amenábar.

L’estrena de El cautivo ha coincidit amb l’aparició de Cervantes íntimo. Amor y sexo en los Siglos de Oro (Plaza & Janés) del catedràtic de la Universitat Complutense José Manuel Lucía Mejías, un llibre en què allò referit a la seva sexualitat adquireix, en realitat, un caràcter secundari davant d’altres aspectes potser tan o més interessants sobre la personalitat d’aquest autor.

L’autor adverteix que “la biografia de Cervantes és una construcció al llarg dels segles, on s’ha entrellaçat d’una manera inevitable l’escassetat de dades documentals amb la necessitat de convertir-lo en model de conducta segons els patrons imperants en cada moment històric”. Amb el detall afegit que la seva primera biografia no va aparèixer fins 120 anys després de la seva mort i que no es conserven imatges seves.

Lucía Mejías subratlla un fet potser poc conegut pels profans: que en vida de Cervantes, el seu best-seller no va ser el Quixot, sinó Los trabajos de Persiles y Sigismunda, i que, un cop mort, la fortuna l’ha convertit en un autor minvant del qual només es recorden les aventures de l’enginyós cavaller i s’oblida la resta de la seva obra literària, que fou prolífica i variada en gèneres. “El Quixot —afirma— no va ser en absolut l’obra que tingué més èxit durant la seva vida; seran els segles futurs els que l’han situat en el lloc central de les lletres occidentals.”

Desmenteix tres falsedats que han circulat sobre l’autor: que el seu ofici fos ser escriptor, que fos un escriptor incomprès i fracassat en el seu temps i que no tingués sort amb les dones de la seva família, en particular amb les seves germanes. Amb una dada curiosa: que el seu segon cognom no va ser Cervantes, sinó Cortina —el de la seva mare—, i que el cognom que coneixem seria en realitat una abreviació del malnom amb què se’l coneixia durant el seu captiveri i que, en àrab, significava “manco”.

I, finalment, pel que fa al tema de la seva presumpta homosexualitat, l’autor —que reconeix la seva— no es pronuncia sobre la de Cervantes per manca de documents, tot i que recorda no sols la tesi d’Arrabal, sinó també la de Louis Combet, segons la qual Cervantes podria haver estat no sols gai sinó també masoquista, i recorda que a Alger la sodomia no sols no era rebutjada, sinó que es considerava una condició honorable. En tot cas, a la ciutat nord-africana cadascú “valia allò que valia el seu rescat”.

“Ni Cervantes serà tan heroi com ell mateix es va pintar, ni tampoc Blanco de Paz (el funcionari de la Inquisició enemic seu) serà el vilà odiat i repudiat als banys d’Alger com hauria agradat al mateix Cervantes”, cosa que porta a la conclusió que el Cervantes home, el “veritable” Cervantes que va viure fa 400 anys, “se’ns escapa com la sorra de la platja entre els dits de les mans.”