Diaz Marro proposa “21 claus per a entendre la Xina en el segle XXI”

«La cultura xinesa és una fusió complexa de tradició i modernitat, superstició i pragmatisme, modelada per segles d’història i marcada per un profund sentit de la resiliència», diu Adrián Díaz Marro, consultor espanyol establert des de fa gairebé dues dècades a la Xina Popular, que intenta explicar a 21 claus per entendre la Xina al segle XXI (B) com és la nova i emergent gran superpotència del planeta, al marge de tòpics, estereotips o miralls deformants basats en una realitat que desconeixem en bona mesura i que, per tant, no som capaços d’interpretar adequadament. Per evitar-ho, «l’actitud que he adoptat és la d’observar, aprendre i intentar comprendre una cultura que en molts aspectes ens porta mil·lennis d’avantatge», una cultura influïda pel taoisme, el budisme i el confucianisme, que s’ha consolidat al llarg dels segles perquè a la Xina no es mesura en anys, sinó en dinasties, que són períodes molt més llargs.

Des d’Occident veiem la Xina a través de nombrosos prejudicis que no responen en absolut a la realitat. D’entrada, el gegant comunista no és tal, perquè, si bé la columna vertebral del seu sistema polític és el Partit Comunista Xinès, es pot dir que fa anys que es va oblidar del seu component revolucionari per convertir-se en «un poder altament eficient que ha sabut adaptar-se al llarg d’un segle, deixant enrere la ideologia comunista com a base de la seva legitimitat i substituint-la per la seva capacitat de preveure creixement, estabilitat i control social», fins al punt que la Xina és avui, de tots els països, «el menys comunista del planeta», de manera que els seus dirigents segueixen models semblants al feixisme, el franquisme o el peronisme.

Díaz Marro descriu una societat basada en un ferotge individualisme, amb un agut sentit de la competitivitat, en la qual l’ambició personal constitueix «un dels motors més potents de l’increïble progrés econòmic del país». La seva única religió és el diner i, en conseqüència, «a la Xina ets el que vals». Tot això ha portat a l’imperi de la meritocràcia personal i del pragmatisme, cosa que no exclou restes com la supervivència d’una superstició molt palpable que «no són simples creences ancestrals, sinó que tenen un impacte tangible en les decisions quotidianes». El resultat ha estat l’aparició d’un dels països amb menor pressió fiscal i amb una profunda desigualtat, perquè la Xina manca d’un estat del benestar. Bon exemple d’això és l’assistència hospitalària, que pot ser pública però de pagament.

En aquest context, adquireixen importància peculiaritats pròpies de la personalitat xinesa, com el respecte a la família o la supervivència del guanxi, un sistema de llaços i relacions socials que té la seva utilitat en el món dels negocis i de la política, malgrat el perill de fregar la corrupció o la il·legalitat.

El cert és que «la Xina ja ha superat els Estats Units com la primera economia del món en termes de PIB ajustat per paritat de poder adquisitiu». Subjeuen, això sí, alguns perills, com les independències internes —que l’autor considera un somni d’Occident—, la possibilitat de l’aparició d’atur com a conseqüència de l’automatització, el paper de les noves generacions o fins i tot una possible, encara que poc probable, implosió del sistema. Sigui com sigui, «la Xina —confessa Díaz Marro— m’ha fet canviar d’opinió tantes vegades que no puc assegurar que no ho torni a fer».