“Els feliços vuitanta”: una evocació històrica i íntima de Vázquez Sallés

Sempre m’ha semblat una tasca difícil la dels fills de personatges que van ser famosos per alguna raó, ja que han d’enfrontar-se permanentment a la memòria o llegat dels seus pares i han de suportar, per tant, la inevitable comparació que en fan els altres. Ho ha assumit no sense elegant valentia Daniel Vázquez Sallés, que va triar ser periodista i escriptor com ho va ser el seu pare, Manuel Vázquez Montalbán. “Tenir un tòtem del periodisme i la literatura com a pare m’intimidava i no em deixava respirar; potser va ser aquesta la raó de les meves constants fugides a l’estranger, el meu veritable aprenentatge existencial, lliure de la mirada inquisidora dels qui aborrien el meu pare i dels qui l’idolatraven fins a la vergonya aliena”, confessa l’autor a Els feliços vuitanta. Crònica d’una generació desconcertada (Folch & Folch), fins al punt de recordar haver vist el despatx del seu pare a l’habitatge familiar de Vallvidrera convertit en un museu.

Vázquez Sallés repassa els seus records contextualitzant-los en el propi desenvolupament de l’Espanya que va viure durant la seva infantesa i joventut, així com les seves estades a Madrid, París, Londres o Nova York. Una perspectiva que té un valor relatiu perquè evoca situacions, moments i esdeveniments de sobres coneguts. Però paral·lelament cal reconèixer que resulten molt més interessants les cites que fa sobre personatges concrets, la majoria dels quals va tenir ocasió de tractar personalment, i als quals valora i dedica judicis en ocasions curiosos. Així, Carrillo li sembla “més carrillista que marxista, menys comunista que carrillista”; Alfonso Guerra és “més bufó que home d’Estat”; Mario Vaquerizo, “un patant”; Loquillo, “un tipus sinistre”; la pintora Doris Malfeito, “una dona de poques llums” però d’afortunat èxit comercial quan manava el seu marit, Macià Alavedra, qui, per cert, va intentar seduir-lo (políticament); Ferrusola va ser una “lloba major”; Samaranch, segons el seu pare, era el prototip de “l’home aguarràs”, és a dir, l’home “capaç d’esborrar el seu passat”; García Márquez li va semblar “una mica altiu, potser perquè estava massa marcat pels seus orígens humils”; i Joan Pau II, “un agent secret al servei del capitalisme”.

No falten aquells que van merèixer la seva admiració, com Jordi Pujol, “un tipus brillant que, rere el seu aspecte de venedor de merceria, amagava el millor estadista d’Espanya”; Carmen Balcells, que va ser l’agent literària del seu pare i en l’oficina de la qual Vázquez Sallés va treballar durant un temps per acabar malament, però de qui “trobo a faltar la seva duresa, la seva tendresa i els seus consells a mitja tarda”. Tot i això, la seva admiració més gran es dirigeix al futbolista Maradona, “el pibe d’or o la mà de Déu”, “que es va guanyar el cel com tantes altres persones que el van idolatrar”, i de qui lamenta que no encaixés al Barça com hauria merescut.

L’ateisme potser genètic de Vázquez Sallés no va implicar seguiment ideològic del seu progenitor. “Mai no he estat comunista i el meu nihilisme combatiu sol desorientar els meus interlocutors, ja que en algunes causes soc un esquerrista irredempt i en d’altres un dretà que defensa les seves propietats amb la vehemència d’un latifundista”. Per acabar-ho d’adobar, “de jovenet vaig ser gairebé tan de dretes com ara”, fins al punt que va ser votant del CDS, cosa que va motivar que el seu pare li expliqués, no sense resignació: “em sembla bé que a la teva edat posis en dubte tot allò que t’hem ensenyat a casa”. Una resposta potser resignada, però sens dubte intel·ligent.