“Ser jueu després de la destrucció de Gaza”: denúncia de la massacre del poble gazatí i la humiliació palestina

“Aquest llibre tracta del conte que els jueus ens expliquem a nosaltres mateixos per ignorar els crits. Del conte que permet als nostres líders, famílies i amics veure la destrucció de la franja de Gaza… i encongir-se d’espatlles, quan no aplaudir… Tinc l’esperança que algun dia veiem la destrucció de Gaza com un punt d’inflexió en la història jueva”. Així inicia el periodista i professor d’ascendència sefardita Peter Beinart “Ser jueu després de la destrucció de Gaza” (Capitán Swing), un valent al·legat contra la cruel massacra comesa pel seu propi poble contra els gazatins, però, alhora, un reconfortant testimoni que dins la comunitat jueva hi ha persones com l’autor capaços d’analitzar amb severitat objectiva la situació i, alhora, proposar solucions.

Beinart considera que, després de la creació d’Israel, els jueus han canviat el seu discurs i han passat de víctimes a perseguits i amenaçats. La dura realitat és que “les forces sionistes van haver d’expulsar un gran nombre de palestins per crear un Estat de majoria jueva”, de manera que durant la seva guerra d’independència van forçar el desallotjament de més de 400 assentaments palestins. Encara més: van organitzar accions sagnants, com la massacra palestina d’abril de 1948 “en què les milícies sionistes van matar més de cent homes, dones i nens a la vila de Deir Yassin”. “El problema de la nostra història col·lectiva no és reconèixer els crims que vam patir; el problema és ignorar els crims que cometem”.

Considera que “la violència palestina és diferent en aspectes crucials de la que es va perpetrar contra els jueus en el passat” perquè està originada per la segregació de la seva comunitat de les terres que sempre van ocupar, el desplaçament forçós i la impossibilitat d’ajustar-se a cap norma amb suficient valor com per garantir la seva supervivència sense violència. “El terror que van suportar està inextricablement lligat a la pressió que suportaven”, mentre que “a Israel (els jueus) gaudeixen de la supremacia legal i són els palestins els qui manquen de llibertats bàsiques”.

Aquesta situació té la seva lògica conseqüència en què “l’opressió israeliana fa molt més probable la violència palestina” i “el suport palestí a la violència s’incrementa cada vegada que disminueixen les esperances palestines de llibertat”. Beinart denuncia que fins i tot quan els palestins es comporten i fan les coses com els israelites els exigeixen, l’actitud de les institucions jueves no canvia. “La violència que un Estat jueu comet contra els palestins genera més violència contra els jueus”.

Pel que fa concretament a Gaza, posa de relleu que a la franja Israel no lluita contra ciutadans d’un altre país, sinó contra persones privades de ciutadania perquè els israelites els van obligar a abandonar les seves terres i els han confinat en un veritable gueto. Afirma que “Israel no té un problema amb Hamàs, sinó amb Palestina” i assegura que no podrà derrotar Hamàs perquè aquesta entitat seguirà comptant amb suport social. El més sorprenent és que per al govern de Netanyahu “Israel és just per definició i la seva guerra a Gaza continua sent moral encara que es documentin els seus crims i tothom els vegi”.

Encara hi cap una solució? Beinart creu que sí, que “hi ha propostes per abordar aquest repte: confederació d’un Estat palestí i un altre jueu, federació d’un Estat binacional, un sistema democràtic —com el de la Bèlgica binacional— que garanteixi veu i vot en les decisions importants a ambdues comunitats… (i) reparar les injustícies del passat… Els errors històrics mai no es poden esmenar completament. Però com més sincer sigui l’esforç, major serà la reconciliació que aporti”.