Luis Ribot reivindica a Carles II, últim rei dels Àustries espanyols

Hi ha personatges històrics que van acompanyats d’una llegenda plena de prejudicis desfavorables que, en no poques ocasions, resulta acientífica i, per tant, injustificada. Així passa amb l’últim monarca dels Àustries espanyols, el rei Carles II, que no va ser com se’ns ha volgut presentar i que el professor emèrit de la Universitat de Valladolid, Luis Ribot, reivindica a “Carlos II. El final de la España de los Austrias (1665-1700)” (Marcial Pons).

De bon començament, l’autor elogia l’actuació de la seva mare, la reina regent Mariana d’Àustria, que va governar durant la seva minoria d’edat i “ha estat objecte d’una persistent valoració negativa… la visió de la mare de Carles II com una reina ignorante, sense formació ni interès… té les seves arrels en les dures campanyes de memorials, escrits i pamflets desencadenades contra els seus favorits, que amaguaven un atac contra ella i contra els defectes que s’atribuïen a un govern femení”, però que en realitat va ser “una governant capable i activa que va mantenir les regnes del poder a les seves mans i que… va aconseguir resultats polítics estimables en diversos àmbits”, ja que va actuar en política internacional “amb intel·ligència i sentit pràctic” i als seus regnes va afavorir una certa recuperació econòmica.

És cert que va fer servir, si no vàlids en sentit estricte, sí privats o favorits, com el pare Nithard i Valenzuela, que van suscitar fortes resistències a la cort; el primer, pel seu origen estranger, i el segon, pel seu caràcter d’arribista, cosa que no impedeix que Ribot el consideri un “home de virtut, capacitat, moderació, vigor de ment i de cos, capaç de treball i fatiga en el ministeri”.

Ribot no dubta a recordar que de Carles II “s’ha dit que va ser imbècil, anormal, amb retard mental i fins i tot boig. Res d’això és cert”. Ben al contrari, “una de les «sorpreses» que ens ofereixen els diversos testimonis dels seus anys com a rei és el bon estat de salut, que no correspon amb la idea generalitzada d’un personatge malaltís que vivia de miracle. No seria fort ni vigorós —mai no ho va ser—, però els mals que va patir en la seva infantesa semblaven superats”. I afegeix: “Tots coincideixen en la seva bondat i religiositat, i assenyalen que no li faltava capacitat, encara que també indiquen la seva escassa formació, així com la falta de confiança en si mateix i la seva poca inclinació a l’activitat”. A més, es caracteritzà per la “bona intenció, la consciència exigent i el sentit moral”. El seu germà carnal, Joan Josep d’Àustria, va intentar estimular-lo, sent al seu torn “actiu i treballador”, però en canvi les seves dones no li van ajudar. La primera, Maria Luisa d’Orleans, va morir aviat i de la segona, Mariana de Neuburg, Ribot diu que “és difícil trobar a la seva època judicis favorables a la nova reina”.

Pel que fa al problema fonamental de la seva successió, l’autor considera que “els drets «naturals» de la família Borbó semblen superiors als dels Habsburg, encara que aquests tenien l’avantatge de la mateixa casa dinàstica que els reis espanyols, concepte d’enorme importància a l’època”. Carles II va designar inicialment com a successor, en dos testaments consecutius, Josep Ferran de Baviera, candidat que comptava amb la desafecció popular i que, en tot cas, li va premúrir, per la qual cosa la situació semblava afavorir l’arxiduc Carles. Els successius tractats de repartiment dels territoris de la monarquia espanyola, i en particular el tercer, “van ser el detonant de la solució final” en favor del duc d’Anjou, fruit d’una actitud pragmàtica i de “l’única manera de conservar la unitat de la monarquia”.

A Carles II li agradava la caça, però també la música, el teatre i la pintura, i va ser un generós mecenes d’artistes. Pel que fa a la valoració del seu regnat, Ribot recorda que es va caracteritzar per la inactivitat de les Corts de Castella —principal suport econòmic de la Monarquia—, els intents de reforma monetària i moderació fiscal, la concessió de nombroses condonacions de deutes, una certa recuperació econòmica, molt notable en el comerç atlàntic amb Amèrica, tot i que va continuar la venda d’oficis, si bé en proporció menor que en regnats anteriors. I, finalment, “des del punt de vista geogràfic i deixant de banda la pèrdua de Portugal i les seves colònies, la Monarquia era més gran a la mort de Carles II que quan va pujar al tron el 1665”, per la qual cosa “malgrat les seves dificultats, l’Espanya de Carles II seguia sent una potència de primer ordre”.