El Partenó és “la joia més preciosa que existeix en el món” segons Pere IV d'Aragó

En el pla d’estudis del Batxillerat superior que em va correspondre cursar hi havia una assignatura d’Història de l’Art que obligava els alumnes a reconèixer quin monument era cadascun dels representats a les fotografies que se sotmetien al seu discerniment. Per a això, era necessari haver après prèviament la matèria citada i, com a conseqüència del sistema memorístic d’aquell temps, recordar no només noms i estils, sinó també la seva ubicació. Encara perdura a la meva memòria com vaig aprendre de memòria el paisatge de l’Acròpolis atenenca, a la qual s’entrava pels Propílens per trobar a continuació el temple de Niké i, més endavant, l’Erechteion amb les famoses cariàtides, i finalment reparar amb la gallarda silueta del Partenó, que Pere IV d’Aragó, conegut com el Cerimoniós i qui ostentà el duc de Atenes i Neopàtria, havia qualificat com “la joia més preciosa que existeix al món”.

Tot això l’he revivut gràcies a la lectura del llibre “El Partenó” (Crítica) de la historiadora anglesa Mary Beard. Construït cap a mitjans del segle V aC, ha aconseguit superar més de dos mil·lennis d’agressions durant els quals, sense haver estat inicialment un temple, tot i haver acollit en el seu interior l’ara desapareguda estàtua de Pal·las Atenea en or i ivori, es va utilitzar com a església cristiana, mesquita musulmana i fins i tot més tard com a polvorí otomà, per convertir-se després en —com diu Beard— “barra lliure” del saqueig de marbres. Estigué a punt de transformar-se, juntament amb el conjunt de l’Acròpolis, en palau reial i no li faltà entre les desgràcies l’acció destructiva del terratrèmol de 1894. Però potser el fet més rellevant ha estat el saqueig dels seus tresors per expoliadors diversos, el més famós de tots el del diplomàtic anglès lord Elgin, gràcies al qual el British Museum pot exhibir encara avui parts del frontó d’aquest monument i una de les cariàtides de l’Erechteion.

A tot això cal sumar les diverses campanyes de restauració que, amb tot i segons Beard, van ser menys radicals que les d’altres monuments, tot i que “van canviar de manera significativa l’aspecte general de l’edifici creant una ruïna molt menys ruinosa”.

La necessitat de conservar millor les escultures de l’Acròpolis va aconsellar resguardar-les en una institució tancada que va tenir successives ubicacions fins a la construcció d’un museu específic el 2009. Per això, cal dir que per tenir una visió completa de l’Acròpolis és necessari, a més de recórrer el mateix lloc on s’assenta, visitar el nou museu i… també el Museu Britànic de Londres!, la col·lecció de marbres atenencs del qual continua sent objecte de polèmica a causa de la tesi de restitució als països d’origen dels tresors expoliats en el passat (i que els anglesos han intentat eludir amb la teoria del “museu universal” articulada per Neil MacGregor).