El príncep Joan Carles va afavorir l'annexió del Sàhara pel Marroc a canvi del suport dels EUA al seu accés a la corona

En un mes com l’actual, en què es compleix el 50è aniversari de l’abandonament sobtat del Sàhara espanyol i la posterior entrega d’aquest territori a l’administració del Marroc i Mauritània, resulta de particular interès conèixer què és el Front Polisari (Front Popular per a l’Alliberament de Saguia el Hamra i Riu d’Or), el moviment de lluita per la independència nacional per antonomàsia que ha estat reconegut com a representant del poble sahrauí en instàncies internacionals, tant per l’Organització de Nacions Unides com pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Així ho estableix Carlos Ruiz Miguel, autor de El Frente Polisario. Desde sus orígenes hasta la actualidad (Almuzara), un llibre que constitueix una aportació valuosa, ben documentada i objectiva sobre el principal conflicte del Magrib.

Conscient que la seva història durant el període colonial espanyol va ser molt breu —una mica més de dos anys— i de fet amb molt poques víctimes, Ruiz Miguel desenvolupa amb més detall el que va succeir a partir del moment en què, amb l’abandonament precipitat dels espanyols, el Front va haver d’assumir plenament la responsabilitat de guiar el poble sahrauí i dotar-lo d’una estructura política homologable internacionalment: la República Àrab Sahrauí Democràtica.

L’autor no dubta a recordar responsabilitats. Constata la seva convicció sobre la responsabilitat de Kissinger en el suport que va donar a la “Marxa Verda” orquestrada pel Marroc, i imputa a l’aleshores príncep d’Espanya, cap d’Estat en funcions per la malaltia terminal de Franco, que “assumís els plans de Kissinger que bàsicament consistien a afavorir l’annexió del Sàhara pel Marroc en agraïment per la cooperació secreta, però molt intensa, del Marroc amb Israel contra altres països àrabs”, amb el resultat que el 12 de novembre de 1975 i “amb Franco encara agonitzant, Juan Carlos de Borbó va donar llum verda a les converses tripartites de Madrid entre Espanya, Marroc i Mauritània”.

No eximeix d’errors el Front Polisari. Considera que l’acord signat amb Mauritània el 10 d’agost de 1979 “va ser paradoxalment el major èxit i el major error diplomàtic en la història del Polisari… perquè es va pactar la retirada de Mauritània de la part sud del Sàhara Occidental … sense establir cap garantia per part de l’Estat mediador (Algèria) perquè la part evacuada per Mauritània no pogués ser ocupada per l’altra potència invasora”, com així va passar. No va ser el seu únic error. Quan va poder, va voler fer valer el seu domini de les aigües jurisdiccionals atacant pesquers espanyols, causant 16 morts entre 1977 i 1986. Tampoc no va saber resoldre dos anys després les revoltes produïdes als propis campaments, que podrien “haver estat causades pel tracte displicent i sever de Bachir (aleshores secretari general adjunt del Front) amb altres membres de la direcció”, provocant la deserció d’Hadrami, Hakim i altres.

Però probablement la crítica més dura de l’autor és la dirigida a Algèria pel seu suport cert, però tibant, al poble sahrauí. Culpa Chadli Bendjedid de la seva complicitat en la creació de la Unió del Magrib Àrab i, sobretot, acusa el seu successor: “Algèria, regida per Buteflika, va deixar clar que el seu suport a la causa del Sàhara Occidental era més aparent que real”, ja que “va disminuir substancialment el suport polític i militar al Front Polisari”, fins al punt de bloquejar els seus intents de reprendre la guerra. Per fer-ho, calgué esperar la seva mort.

Amb la signatura del alt el foc amb el Marroc, la construcció del mur i la manifesta tibiesa del suport algerià, el Front va quedar en bona part amb les mans lligades en l’ús de les seves dues millors eines: el referèndum, torpedejat pel Marroc, i l’acció armada, continguda per Algèria. “Sense guerra i sense referèndum, la població sahrauí va quedar en un estat de perplexitat i frustració”. La reanudació posterior de l’activitat bèl·lica podria haver contribuït “al reforçament de la cohesió interna de la població refugiada governada pel Front Polisari… (i) ha obligat a fer el que no havia fet prou abans de reprendre les armes: tenir el nivell adequat de preparació dels seus efectius militars”.

Pel que fa a Espanya, li reconeix a José María Aznar la seva negativa a donar suport a la trampa de Chirac per aprovar a l’ONU l’annexió del Sàhara pel Marroc amb l’excusa de l’autonomia, mentre que paral·lelament fa una crítica demoledora de Zapatero, rebut al Marroc abans d’arribar a la Moncloa amb honors presidencials com a represàlia per la postura d’Aznar, i que, ja en la presidència del govern després del descalabre dels populars per l’11-M, la seva primera mesura no va ser retirar les tropes d’Iraq, sinó cancel·lar el suport d’Espanya al Pla Baker, per després recolzar els acords pesquers amb la Unió Europea que incloïen l’explotació dels recursos del Sàhara Occidental i que van ser seriosament retallats pel Tribunal Europeu de Justícia.

Per la data de publicació, el text de Ruiz Miguel no arriba a la continuïtat que el col·laboracionisme pro-marroquí de Zapatero va assolir amb Pedro Sánchez, quan, al marge del Congrés dels Diputats, va manifestar el seu suport a l’inversemblant pla d’autonomia imposat posteriorment per Trump al Consell de Seguretat.