Marc Cistaré recupera el fulletó amb la novel·la “Rojo”

Fa un segle, els gustos literaris, sobretot dels lectors populars, eren molt diferents dels actuals. Triomfava aleshores el gènere conegut com a folletí, de profund caràcter dramàtic i configurat per personatges unívocs: uns, dolents, malíssims, per provocar l’animadversió immediata del lector; els altres, bons, sense taques o gairebé, capaços de suscitar la identificació d’aquest amb ells. Molts folletins apareixien inicialment en sèrie en publicacions periòdiques per consagrar-se després en forma de llibre. També inundaven els teatres i a Barcelona van fer furor al Paral·lel, sobretot a l’Apolo, els d’un autor castellonenc anomenat Fola Igúrbide.

Doncs bé, el guionista Marc Cistaré ha debutat en la novel·la amb un folletí titulat “Rojo” (Grijalbo) que respon exactament a aquests paràmetres. Elabora l’autor al voltant de la improbable peripècia d’un soldat accidental amb aquest cognom per partida doble —es diu Rojo i Rojo— destinat a fer de guàrdia en un camp de presoners polítics sotmès a la bogeria d’un cert comandant capaç de cometre les majors atrocitats. La seva negativa a secundar les mentides del cap provoca la seva degradació de guàrdia a presoner, i en aquesta nova condició acaba identificant-se ideològicament amb la resta dels interns, cosa que el porta a l’evasió que havia planificat un grup d’ells. Però, en una curiosa girada del destí, acaba assumint la equívoca funció de tornar-los al seu captiveri, amb la qual cosa apareix davant dels ulls de l’autoritat com un heroi que, penedit dels seus pecats, torna al redil. És ascendit meteòricament a oficial sense perdre per això la seva nova, però oculta, identitat revolucionària, i es confabula amb els antics amics que treballen com a esclaus en la construcció d’un embassament per realitzar un atentat contra el cap que l’ha d’inaugurar.

Dit tot això, Cistaré podria haver situat aquesta trama narrativa en qualsevol lloc i moment històric, perquè és fàcilment traslladable. Des dels gulags estalinistes i els camps de concentració nazis fins als territoris de Macías Nguema o Kim Jong Il. Però, tributari dels aires que corren, ha considerat més oportú situar-la en l’entorn de la postguerra espanyola, quan van abundar els camps de presoners en què van estar reclosos nombrosos opositors del nou règim.

És clar que per a això cal extremar les tintes de tal manera que el context narratiu resulta plenament discordant amb la realitat històrica. A “Rojo”, folletí al capdavall, els dolents són molt pitjors que els de les SS, que teòricament mataven per una idea, per molt absurda i diabòlica que fos. En aquest cas, maten i torturen per pura maldat: el cap malèvol del camp de concentració, els vigilants, el metge —cognomat Nájera, una curiosa al·lusió a cert psiquiatre del franquisme?—; tot i que els pitjors són els capellans, veritablement satànics, un detall que els associa amb certa novel·lística anticlerical del segle XIX, ja fa anys oblidada.

Tot això allunya el text d’una presumible narrativa històrica, en la qual l’autor pot donar curs a la seva imaginació sense trair mínimament la versemblança. Al contrari, en el cas que ens ocupa, qui pot imaginar que un soldat acabi desertant per ser després redimit i ascendit a alférez per lucrar-se d’un simple coronel? O que un simple alférez sigui capaç de matar Franco —perquè el cap en qüestió és el caudillo que inaugurarà un determinat embassament— mentre alférez i generalíssim comparteixen amigablement un urinari?

Un curiós exemple de narrativa cuyas hipèrboles són tan desmesurades que sembla que hagin estat escrites no pas per revelar aquella etapa històrica, com aparentment convida a pensar, sinó més aviat per ridiculitzar la narrativa existent sobre aquell període.