Renaixement revisa l'obra narrativa de Mercedes Formica

«Vaig patir les conseqüències d’una pensió alimentària escassa», va deixar escrit Mercedes Formica, una advocada gaditana que va ser una tenaç i eficient defensora dels drets de la dona casada durant el franquisme. Formica parlava per experiència pròpia, ja que era filla de pares als quals la legislació de la República va permetre divorciar-se, però que, tanmateix, va deixar la seva mare en inferioritat de condicions econòmiques i, com a conseqüència, els fills que vivien amb ella. Aquesta situació li va deixar una empremta indeleble que la portaria, un cop convertida en advocada, a lluitar pels drets de les dones fins a aconseguir el primer dels avenços legals en aquesta matèria: la modificació del Codi Civil adoptada el 1958 sobre el dret a la residència de la dona separada i coneguda col·loquialment, en al·lusió al seu cognom, com la “reformica”. No s’ha d’oblidar que en aquells temps l’adulteri era considerat delicte només si el cometia la dona i que, si el marit ofès “rentava el seu honor” matant l’esposa infidel, només mereixia la pena de desterrament.

Però Mercedes va ser, a més de jurista, escriptora, amb una obra que, de fet, va ser memòria de la seva pròpia experiència vital i, alhora, continuació del seu ofici d’advocada. Tal com diu Miguel Soler Gallego, «en Formica tindríem un exemple de novel·lista advocada, estrany per a una dona del seu temps; d’aquí que la seva vida i la seva obra s’entrellacin gairebé de manera contínua, a banda que en la seva pròpia família hagués viscut situacions injustes. Si va escriure obres de ficció com a mitjans per comunicar els seus objectius en l’àmbit jurídic és perquè pretenia que era un canal tant o més eficaç que escriure articles de denúncia en diaris o en altres mitjans de difusió més popular». La ficció li va oferir la possibilitat d’incorporar l’aspecte humà, posar la societat davant del mirall i mostrar els terribles efectes d’aquelles lleis antediluvianes.

Renacimiento recupera tres peces de la seva obra literària amb A instancia de parte i dues obres més, dues de les quals són obres breus aparegudes en sengles publicacions periòdiques (Bodoque, a Escorial, i La mano de la niña, a Clavileño), i la tercera, una novel·la que, amb el mateix títol del llibre, va publicar el 1955 l’editorial Cid. Bodoque és una novel·la curta situada a mitjan anys trenta que narra la infantesa d’un nen marcada pel divorci dels seus pares, mentre que La mano de la niña és, segons el seu editor, un text d’escriptura circular, inundat de malenconia i tristesa, l’eix central del qual és la sensació de la petita protagonista, l’allunyament de la qual del pare i del germà la sotmet al “bullying” de les seves companyes d’escola. Pel que fa a A instancia de parte, recull situacions conflictives conegudes per Formica en el seu entorn proper o en el transcurs de la seva activitat professional i les protagonistes de les quals solen ser dones adúlteres. Hi contraposa la diferent reacció davant la infidelitat de dos homes: un, capaç de perdonar la seva dona però rebutjat per la societat a causa d’això; i l’altre, un pocavergonya capaç d’utilitzar tota mena de males arts per perseguir els seus objectius.

Cal destacar que Formica va ser una dona d’ideologia falangista —va dirigir la revista Medina, de la Secció Femenina del Movimiento—, fet que ha provocat que en el postfranquisme fos ignorada o no es valorés adequadament la seva valuosa aportació als drets de la dona, una tasca que permetria considerar-la, d’alguna manera, precursora del feminisme. Una feina que va desenvolupar en anys en què la minusvaloració i la preterició de la dona van ser, evidentment, resultat d’una legislació injusta i obsoleta, però també conseqüència directa d’una societat espanyola ancorada en prejudicis masclistes, la supervivència dels quals, malgrat els canvis legals, encara avui és molt fàcil de detectar.