“El hombre acecha al hombre": l'activitat periodística de Miguel Hernández durant la guerra

És indiscutible la condició de Miguel Hernández com una figura cabdal de la literatura contemporània espanyola, la qual obra poètica i, en menor mesura, la teatral, són universalment conegudes, apreciades i editades. Però l’escriptor oriolà, que durant la contesa civil va estar de manera continuada en els fronts de batalla com a comissari polític de l’Exèrcit Popular i agitador propagandístic, va aprofitar aquesta circumstància per reflectir el que veia i vivia amb la finalitat d’exercir també com a corresponsal de guerra.

El catedràtic valencià Joaquín Riera Ginestar ha investigat aquesta última tasca i ha recopilat fins a trenta-cinc cròniques de guerra aparegudes en diferents publicacions entre el 16 de gener de 1937 i el 6 d’abril de 1938, reunint-les en un volum titulat “El hombre acecha al hombre” (Alianza Editorial).

“Miguel —diu el seu recopilador— va comprendre el poder transformador de la paraula, la seva funció social i política, de testimoni, denúncia i palanca de canvi, i la seva veu va adoptar un to profètic, combatiu i rebel”. A les seves cròniques batega la cruesa de la guerra, que va reflectir sense faltar mai deliberadament a la veritat, tot i que no va poder sustreure’s en algun cas a certes tergiversacions urdides per les autoritats republicanes, tal com va passar amb el fracàs de les negociacions per evacuar la població civil que acompanyava el capità Cortés en el setge de Santa María de la Cabeza. Hernández va atribuir a l’oficial de la Guàrdia Civil el propòsit d’usar dones i nens com a escuts humans davant els assaltants republicans, obstaculitzant les gestions que haurien permès la seva evacuació, quan en realitat aquesta va resultar inviable per l’oposició ferma del govern de Largo Caballero, fet que el poeta i eventual periodista ignorava.

Riera classifica aquestes cròniques de guerra en quatre subgrups: cròniques polítiques o articles de arengues polítiques; cròniques narratives o narracions èpiques; cròniques instructives o articles informatius i d’orientació; i cròniques reflexives o meditacions teòriques sobre el paper de l’art en la guerra; totes elles unides pel denominador comú de “encendre els ànims per a la lluita contra el feixisme”.

El recopilador subratlla que l’escriptor no es va autocensurar, ni va amagar a les seves narracions els efectes mortífers dels combats sobre els soldats republicans inexperts i voluntariosos, i va criticar tant la inhibició d’alguns per a la lluita, com l’aprofitament interessat per part de certs elements favorables a la causa republicana. A més, va cultivar una forma d’expressió que, malgrat que Hernández sempre afirmava “no sóc periodista, sinó poeta”, convida a considerar-lo en certa manera precursor del que més endavant es coneixeria com a “nou periodisme”, un gènere que assoliria fama dècades més tard. Sigui com sigui, resulta indiscutible que va fer de les seves cròniques d’urgència una extensió de la resta de la seva obra, amb la qual estan íntimament relacionades.

“El hombre acecha al hombre” incorpora una interessant introducció i nombroses i extenses notes a peu de pàgina —de notori interès per contextualitzar i interpretar millor els textos de l’oriolà—, així com alguns escrits complementaris de Nicolás Guillén, Vicente Aleixandre i Pablo Neruda.

“Es pot dir —conclou l’editor— que el Miguel Hernández poeta del poble, que escrivia des de i per a les trinxeres, va inventar una nova forma de literatura fruit de la tradició oral i popular de la literatura espanyola amb la propaganda, una literatura directa que buscava interpel·lar els soldats perquè no es rendissin i es mantinguessin ferms en la lluita”.