“Sarajevo blues”, “missatge en una ampolla” perquè el món recordi el genocidi bosnià

Resulta sorprenent la capacitat humana d’oblidar amb tanta facilitat tragèdies que ens van commoure ahir mateix. Així ho demostren les guerres civils esdevingudes a l’antiga Iugoslàvia amb motiu del desmembrament de la república comunista i el posterior fraccionament de l’estat federal en una miríada d’estats independents. Un cataclisme amb fortes connotacions ètniques que va enfrontar en una lluita a mort conciutadans que havien viscut pacíficament durant dècades. En aquest ventall de bogeries, la pitjor de totes va ser sens dubte la que va tenir lloc al si de Bòsnia-Herzegovina entre sèrbics i bosnians, que a l’època iugoslava havien estat etiquetats com a musulmans. La màxima expressió d’aquesta guerra civil va tenir com a escenari la ciutat de Sarajevo entre l’abril de 1992 i el febrer de 1996, de la qual va quedar la imatge de l’incendi de la seva biblioteca.

En el context d’aquest llarg setge i en circumstàncies de vida molt precàries, quan desplaçar-se d’un costat a l’altre de la ciutat constituïa un risc mortal, la població va intentar expressar la seva esperança a través d’una intensa vida cultural que es va manifestar fins i tot en l’activitat periodística i literària. El seu representant més destacat va ser Semezdin Mehmedinović, qui va iniciar el mateix mes d’abril de 1992 la publicació d’una columna al diari Dani, textos que, degudament recopilats i amb l’addició d’altres poemes, es van editar posteriorment i ara arriben en edició espanyola amb el segell de Deleste. “El meu objectiu —va deixar escrit l’autor— era donar testimoni al món fora de Sarajevo del que passava a la ciutat, fer-ho visible, enviar un missatge en una ampolla, perquè llavors establir un contacte entre la ciutat assetjada i la resta del món era quelcom crucial”.

El resultat és aquest llibre singular en què els textos i els poemes, tots breus, van acompanyats de fotos molt expressives del relat literari. Mehmedinović descriu l’odi que va sorgir de cop entre els qui havien estat veïns i amics. Recorda que abans de l’inici del conflicte el psiquiatre Radovan Karadžić es caracteritzava com a antimilitarista i fundador del partit Verd, i havia estat autor d’un llibre de contes infantils. “Donava la impressió d’un home pacífic i de bon caràcter”, per transformar-se seguidament en un criminal que acabaria condemnat com a tal pel Tribunal Penal Internacional i que va arribar a defensar “la idea que la vida en comú de les diverses nacions de Bòsnia era impossible”. Quan, com aclareix l’autor, havien viscut en harmonia durant segles.

Aquesta diabòlica transformació podia donar-se en qualsevol individu. “Sé que algú amb qui he passat una tarda agradable abans que acabi la jornada pot trucar a la meva porta enmascarat amb un mitjó”. Com va passar amb el company d’equip de futbol que va faltar a un partit i a qui va retrobar hores després asaltant un troleibús d’aquesta manera. O l’escriptor sèrb Miroslav Toholj, que acariciava el fill de Semezdin mentre prenia cafè a casa seva, però més tard va ser capaç d’eliminar tot un poble. O el professor universitari que jugava a futbol utilitzant com a pilota el cap d’un bosnià decapitat. Una crueltat compartida per uns i altres, com demostra el cas d’un nen bosnià capaç de matar un chetnik (milicià sèrb) mentre jugava. “És un heroi”, diu el soldat assenyalant un mocós agenollat al parc.

Semezdin critica la desatenció dels escriptors envers l’incendi de la biblioteca de Sarajevo, així com la indiferència d’Europa envers el sofriment de la ciutat. “L’actitud d’Europa respecte al nostre patiment em recorda una soldada de raça negra, membre de la missió de les Nacions Unides, que, al mercat de Sarajevo, indiferent a les mirades de la gent que tenia al voltant, es provava unes malles de color groc”.

D’aquell dramàtic quadrienni va quedar una empremta anomenada TEPT: “A la guerra tens un xut d’adrenalina que resulta addictiu: estàs tot el temps al carrer, actiu i et sents útil. En aquell moment no t’adones que tot el que estàs vivint et genera un profund trauma psicològic: el trastorn d’estrès posttraumàtic”. Una herència que serà difícil d’esborrar.