“Europa ha estat capaç del millor i del pitjor” (Mercedes Monmany, “Alguna cosa quedarà de mi”)

En l’àmplia panòplia de camps de concentració construïts pel règim nazi, el situat a Ravensbrück, al nord d’Alemanya i a uns noranta quilòmetres de Berlín, estava destinat a l’internament de dones, la majoria opositores polítiques al règim o membres de la resistència procedents dels països ocupats.

La escriptora Mercedes Monmany m’explica que va reparar en aquesta inicua institució gairebé per casualitat, quan va trobar en certa fundació un llibre de l’etnòloga francesa Germaine Tillion, en el qual relatava la impressió que li havia causat escoltar, a la primavera de 1940, el discurs del mariscal Pétain, en què reconeixia la derrota del seu país i convidava els francesos a col·laborar amb els ocupants. La seva reacció va ser tan intensa que fins i tot va vomitar, i a partir d’aquell moment va prendre una decisió que canviaria la seva vida: unir-se a la resistència contra Alemanya, fet pel qual un sacerdot col·laboracionista, actuant com a xafarder infiltrat, la va denunciar i va provocar que fos deportada a Ravensbrück.

Aquest fou el fil que va permetre a Monmany, que ja havia publicat un llibre sobre Auschwitz, descobrir l’existència d’aquest altre camp de concentració. I, segons explicava Tillion, va detectar la presència entre les internades de moltes singularitats importants, per la qual cosa va seleccionar una desena que considerà especialment representatives i les biografià a “Algo quedará de mí” (Galaxia Gutenberg). Així, a més de la ja citada, hi apareixen la dramaturga Charlotte Delbo, l’espia Violette Szabo, l’aristòcrata Anne de Bauffremont, la monja Marie Skobtsova, la brigadista Lise London, la testimoni Margaret Buber-Neuman, la periodista Milena Jesenská, la poeta Grazyna Chrostowska i la resistent Geneviève de Gaille, per cert neboda del general del mateix cognom, líder de la resistència francesa al nazisme.

"Em van interessar –explica– les seves qualitats humanes i em va cridar l’atenció el fet que totes elles acabessin preses precisament per haver assumit una decisió ètica: la seva negativa a acceptar la submissió al nazisme i la seva decisió de lluitar activament contra ell. A més, hi havia moltes joves, com Grazyna, que va escriure un poema abans de ser afusellada als 20 anys". Monmany ha utilitzat els materials disponibles per al cas: memòries de les pròpies interessades, biografies i documentació diversa, i va poder comprovar que entre elles n’hi havia de tota condició i ideologia, "cosa que vaig voler destacar adequadament, així com la constatació d’un fet que va ser el denominador comú entre totes elles: el seu sentit del deure i de l’honor".

Com que cada una d’aquestes històries no constituïa un fet aïllat, sinó que s’imbricava amb l’acció desplegada per altres resistents i opositors, en cada un dels capítols a elles dedicats la seva actuació es posa en relació amb la d’aquests últims. *"En definitiva –conclou–, vaig recordar el que va dir Malraux davant de la tomba de Jean Moulin –víctima del torturador Klaus Barbie–: elles també van formar part d’un “exèrcit d’ombres”, però a més no van obtenir el mateix reconeixement que els seus homòlegs masculins. Quan es va reconèixer l’heroisme dels resistents, França va condecorar 1.038 homes, però només sis dones, entre les quals hi havia heroïnes com una mare de nou fills. Detinguda i jutjada, va ser interrogada sobre la raó de la seva actuació tot i estar de nou embarassada, i es va limitar a respondre impertèrrita: «Per què ho havia de fer».