“Art segrestat”:dels marbres del Partenó al bust de Nefertiti

Els marbres del Partenó, extrets per lord Elgin i transportats fins a Gran Bretanya, o el bust de Nefertiti, exportat subreptíciament d’Egipte per acabar a Berlín —ambdós casos al segle XIX— constitueixen, sens dubte, els exemples més evidents d’un problema que havia romàs soterrat durant segles, però que finalment ha emergit amb força: el dret dels territoris d’origen a la recuperació dels seus tresors artístics que van ser decomissats per les potències colonials.

Es tracta, sens dubte, d’un problema complex, ja que al llarg dels segles els espolis han constituït un botí habitual dels exèrcits vencedors en qualsevol conflicte armat, però Catherine Titi i Katia Fach Gómez se circumscriuen a certs casos concrets en què aquestes confiscacions es van produir com a resultat de determinades actuacions d’expansió colonial, fins al punt de fer possible que entre el 90 i el 95 per cent del patrimoni cultural africà es trobi actualment en institucions europees i nord-americanes, tal com indiquen en el seu llibre “Arte secuestrado” (Península).

Les autores estudien, a més dels casos ja esmentats, els referits a les restes del príncep Alemayehu i els tresors etíops de Magdala, els bronzes de Benín (ciutat situada avui a Nigèria, no el país que actualment ostenta aquest topònim), els objectes procedents de Java o el plomall de Moctezuma. I expliquen que cada cas té la seva pròpia problemàtica.

Així, es pot posar en dubte la veracitat del firmà o document que el diplomàtic anglès davant la cort otomana va utilitzar per al seu saqueig particular de l’Acròpolis, així com el destí que van tenir aquests marbres, ja que, arruïnat Elgin, van acabar parcialment repartits entre diverses propietats privades angleses i parcialment al British Museum.

Un cas similar va ser el dels tresors etíops, que van ser en part subhastats, mentre que altres peces van acabar en aquell mateix museu; o els bronzes de Benín, un “exemple d’art grandiós que es trobava entre les més altes cotes de l’escultura en fosa”, que en alguns casos han estat retornats per França i Alemanya, però no per Gran Bretanya.

També destaca el cas dels béns espoliats pels holandesos a les Índies Orientals (Indonèsia) o el del conegut plomall de Moctezuma, avui al Museu del Món de Viena, que genera dubtes tant sobre el seu veritable origen com sobre la legalitat de la seva possessió.

Titi i Fach Gómez subratllen les diverses reaccions dels països que actualment conserven aquests tresors. Tot i que l’actitud inicial sol ser de resistència evident a la restitució, aquesta va acompanyada, però, de declaracions favorables —més o menys explícites— dels organismes oficials corresponents, que sovint no es tradueixen en actuacions efectives o bé les endarrereixen.

En canvi, elogien la postura dels Països Baixos, on la voluntat de restitució va acompanyada del reconeixement exprés dels errors comesos.

Tot això condueix, es vulgui o no, a un procés cada vegada més inevitable de devolució que, tanmateix, planteja nombrosos problemes. Entre aquests hi ha el de dilucidar a qui correspon la propietat legal dels béns espoliats en el passat, el reconeixement que la via judicial no és l’única, l’evitació de solucions intermèdies com el préstec, el dipòsit o l’intercanvi, o la constatació que la restitució constitueix una obligació moral que no està necessàriament associada a una ideologia política concreta.