El Suprem esmena la llei de pobresa energètica de Catalunya

El Suprem ha esmenat un dels aspectes controvertits de la denominada llei de pobresa energètica catalana sentenciant que "no es pot interpretar com a silenci administratiu positiu -és a dir, que la manca de resposta de l'Administració equivalgui a una resposta afirmativa- la manca d'emissió per part dels serveis socials de l'informe que ha d'acreditar l'existència o no de risc d'exclusió social de les famílies que hagin deixat de pagar els subministraments”.

D'aquesta manera, es desactiva el que preveu l'article 9.4 de la norma que estableix que, si l'Administració competent no ha emès el corresponent informe en el termini de 15 dies que marca la llei, “s'entén que la unitat familiar es troba efectivament una situació d'exclusió social".

La sentència, dictada el 7 de juliol passat, és el primer pas per formar jurisprudència en relació amb la interpretació dels articles 6.4 i 9.4 de la Llei 24/2015, de mesures urgents per afrontar l'emergència en l'àmbit de l'habitatge i la pobresa energètica —es necessiten dues resolucions per assentar jurisprudència—.

El recurs de cassació va ser interposat per l'Ajuntament de Castellar del Vallès després que el Tribunal Superior de Justícia (TSJ) de Catalunya donés la raó a Naturgy ia la comercialitzadora (Comercialitzadora Regulada Gas & Power).

La llei de pobresa energètica catalana imposa, com a condició per poder procedir al tall de subministrament de gas per manca de pagament, que l'habitatge afectat no es trobi en situació de vulnerabilitat a través de l'article 6.4 estableix que “quan l'empresa subministradora hagi de fer un tall de subministrament, ha de sol·licitar prèviament un informe als serveis socials municipals per determinar si la persona o unitat familiar es troba en una de les situacions de risc d'exclusió residencial que es determina a la norma.

Si es compleixen els requisits, el precepte imposa que "s'han de garantir els subministraments bàsics" a aquesta llar "i s'han d'aplicar els ajuts necessaris (...) per no generar cap deute a la persona o la unitat familiar". El termini que l'article 9 fixa per emetre aquest informe és de 15 dies. La manca de resposta per part de l'Administració, segons la norma, equival a la determinació que hi ha risc d'exclusió per a aquesta família o afectat.

En el litigi analitzat, després que Naturgy sol·licités al consistori de Castellar del Vallès el preceptiu informe i no obtingués resposta per part seva, va interposar recurs contenciós administratiu per inactivitat de l'Administració. Una impugnació que va ser desestimada pel Jutjat Contenciós número 8 de Barcelona, que va entendre que l'article 9 configurava un supòsit de silenci administratiu. Tot i això, el TSJ sí que va acceptar l'apel·lació de l'energètica i va esmenar la interpretació d'instància: es tractava de l'omissió d'una prestació deguda per l'Administració, per la qual cosa condemnava el consistori a emetre l'informe sol·licitat.
 

En contra de l'al·legat per l'ajuntament, la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem dóna la raó a Naturgy i estableix que el supòsit examinat "no es pot qualificar de silenci administratiu". Aquest mecanisme, expliquen els magistrats, s'empra com a mitjà de protecció del particular davant la manca de resposta de l'Administració, però sempre en supòsits en què hi ha una sol·licitud prèvia que es refereixi "al naixement, modificació o extinció d'una situació jurídica, o, si es prefereix, a la delimitació de drets o deures".

En alguns casos l'omissió del poder públic s'entendrà com una denegació (silenci administratiu negatiu) o un atorgament del que sol·licita (silenci administratiu positiu). Aquesta figura legal, exposen els magistrats, no pot operar quan allò que es requereix a l'Administració és un informe sobre una situació de fet . Interpretar que en el cas analitzat hi ha silenci administratiu positiu, com sosté Castellar del Vallès, “equivaldria a afirmar que el particular ha d'iniciar un recurs contenciós administratiu amb la sola finalitat de destruir una presumpció legal sobre una situació de fet; és a dir, es tractaria d'un procés en què no es discutiria sobre drets o deures, sinó únicament sobre la determinació precisa d'un fet”. Això, segons l'opinió de la sala, "seria absolutament inusual i innecessàriament alambinat".

El Suprem dubta que el silenci positiu en aquest cas sigui compatible amb "la previsió constitucional d'un procediment administratiu garantista", ja que s'estaria privant l'entitat subministradora de la possibilitat d'aportar proves contra la situació de vulnerabilitat durant la tramitació davant l'ajuntament . Només li quedaria acudir als tribunals per impugnar aquesta declaració.

El Tribunal Suprem rebutja el recurs de lAjuntament de Castellar del Vallès i confirma la interpretació realitzada pel TSJ de Catalunya, que va condemnar el consistori a emetre linforme de serveis socials en el termini legal de 15 dies. El tribunal autonòmic va entendre que procedir institucional, en aquest cas, encaixa en el que preveu l'article 29 de la Llei de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa, que estableix que quan l'Administració "estigui obligada a realitzar una prestació concreta a favor d'una o diverses persones determinades, els qui hi tingueren dret poden reclamar de l'Administració el compliment d'aquesta obligació». Si al cap de tres mesos aquesta no hagués complert, llavors podran acudir a la via judicial .