La Costa Brava està expulsant als seus residents: l'odissea de 2 anys per llogar un pis

La crisi de l’habitatge a la Costa Brava s’ha convertit en un fenomen estructural que està desplaçant residents i treballadors locals. La Soraya Giménez, veïna de Roses des de fa 16 anys, ha viscut en primera persona una autèntica odissea: dos anys buscant un pis de lloguer estable. El seu cas, recollit pel mitjà local Empordà Info, posa rostre al drama que viuen moltes famílies en municipis de costa com Roses, marcats per la pressió turística, els pisos de lloguer temporal i la manca d’oferta pública.

“El que trobava eren pisos turístics, de temporada o lloguers impossibles de pagar: 800 euros al mes”, explica Giménez. “A més, tenir dos gossos complicava encara més les opcions”. Mare soltera i amb un fill amb discapacitat, la seva situació es va complicar quan la propietària del pis on vivia li va comunicar que el volia vendre per la pujada de la hipoteca.

Segons dades de l’INE, el 68,1% dels habitatges de Roses estan buits o destinats a segona residència. Més de 7.000 pisos es troben desocupats, mentre veïns com la Soraya no poden trobar un lloc digne on viure. “Aquests dos anys no m’he quedat al carrer, però ho he passat molt malament. Vull fer les coses bé, però semblava que no n’hi havia prou”.

Durant aquest temps, el pis on vivia es mostrava a possibles compradors. “No volia perjudicar ningú, la propietat tampoc, però rebre visites mentre saps que has de marxar genera molta angoixa”, relata. Publicava anuncis, demanava ajuda per Facebook, enviava missatges per WhatsApp, fins i tot els seus amics de Sòria participaven en la cerca. Finalment, gràcies a la seva millor amiga i la germana d’aquesta, va trobar un pis de 550 euros, amb dues habitacions, antic però tranquil, a prop de la Ciutadella. “Jo no vull luxes, vull tranquil·litat i poder continuar vivint aquí, a Roses”.

La Giménez denuncia: “La situació de l’habitatge és terrible, però a Roses és dramàtica. El més trist és que la gent que ho pateix som d’aquí, treballem aquí, aportem aquí. El turisme té els càmpings i els hotels, però la gent del poble també ha de poder viure-hi”.

Quan va anar a Serveis Socials, li van preguntar si tenia família. “Els vaig dir que a Sòria, i em van dir que si havia pensat tornar-hi. No vull marxar. El meu fill està a l’Altem, aquí rep una atenció digna. He après el català, estimo aquest lloc. No haig de marxar”.

Un dret, no un privilegi

“Viure i treballar al poble on fas arrels no hauria de ser un privilegi, sinó un dret”, reivindica. La seva història mostra una problemàtica creixent: “Aquí a Roses gairebé tothom vol llogar només per l’estiu, però si als del poble no ens deixen viure aquí, qui treballarà per als turistes?”.

Després de tancar el negoci que tenia a Roses fa un any, actualment treballa en una pastisseria del municipi. “Continuo contribuint a l’economia local, com tantes altres persones que lluiten per poder viure al lloc que consideren casa seva”.

Ara, un cop superada l’angoixa de trobar un lloc on viure, centra les seves energies en una nova fita: ajudar el seu fill a trobar feina i reclama més oportunitats laborals per a les persones amb discapacitat. “Tothom hauria de tenir l’oportunitat de sentir-se part d’una comunitat”, afirma, mentre reflexiona sobre quin model de poble es vol construir.