Els mercats financers a la vora de l'explosió?

Aquesta és la inquietant pregunta que es fa la catedràtica d'economia de la Universitat París I, Jézabel Couppey-Soubeyran, a les pàgines de "Le Monde" (4-5/05/2025). Efectivament. Els vaivens de Trump en matèria aranzelària tenen en suspens l'economia mundial. S'ha parlat molt dels efectes que una política proteccionista per part dels Estats Units comportaria per a les exportacions europees, amb les seves derivades sobre la producció i l'ocupació. Però potser no s'ha prestat prou atenció a l'efecte catastròfic que aquests balanceigs podrien tenir sobre els mercats financers. El volum de les seves transaccions, basades en gran mesura en l'anticipació sobre les futures rendibilitats de l'economia real o en la fiabilitat dels deutes sobirans, supera àmpliament el PIB mundial. Es tracta d'una formidable bombolla que conforma els trets més parasitaris del capitalisme contemporani. Teòricament, les finances haurien de complir la missió d'"engrasar" els engranatges de l'economia productiva, procurant-li la liquiditat necessària per a la inversió, la innovació i el desenvolupament. Les grans entitats bancàries, tanmateix, lluny de canalitzar en aquest sentit l'estalvi que capturen, apalancen el crèdit que dispensan sobre uns reduïts fons propis, mentre el seu negoci busca jugosos rèdits especulatius als mercats financers. La desregulació neoliberal dels mateixos va propiciar que es poguessin omplir en el seu dia d'actius tòxics - com les hipoteques subprime -, que es van expandir per tot el sistema i van arribar a les carteres de les més venerables institucions bancàries. Les més grans, "massa grans per caure", van ser objecte de rescat amb diners públics enmig d'una gran recessió de l'economia mundial i de polítiques d'austeritat les conseqüències de les quals encara es fan sentir entre la població treballadora.

Encara corrent cap a la catàstrofe, els mercats són incapaços de contenir les seves pròpies pulsions, no poden regular-se a si mateixos a la recerca d'una mena d'equilibri natural. La voluntat desreguladora de Trump, juntament amb les seves erràtiques mesures aranzelàries, representen una enorme amenaça. Per al món i per al propi poble americà. Estem assistint al paroxisme del declivi neoliberal? "Les economies neoliberals no només són ineficaces – escriu el Premi Nobel Joseph Stiglitz en el seu assaig "Camí de llibertat" –, sinó que el neoliberalisme, com a sistema econòmic, no és sostenible i redueix la sostenibilitat de la democràcia. Hi ha moltes raons per creure que una economia de mercat neoliberal tendeix a devorar-se a si mateixa." Decididament, és l'hora de la política, de la seva primacia sobre el mercat. Els avisos al respecte es tornen urgents. No ens adverteix potser el recent apagat viscut a Espanya sobre la necessitat d'una major incidència dels poders públics en la gestió – i en unes inversions orientades a l'eficiència i seguretat del sistema – d'aquest sector estratègic, clau per al funcionament de tot el país i vital per a la transició ecològica? És temps de política. I, per a l'esquerra, temps d'audàcia.

Lluís Rabell

A la portada de la seva edició del passat 21 d'abril, la revista americana The New Yorker parodiava astutament una escena de culte de la pel·lícula El Dictador, de Charlie Chaplin (1940). Es podia veure en aquesta portada a Donald Trump inflant un globus terraqüi, fent-lo girar sobre el seu polze, rebotant-lo contra les seves natges… fins que acabava esclatant-li a la cara. El globus simbolitza sens dubte l'economia mundial que el president dels Estats Units creu poder sotmetre al joc de la seva política aranzelària.

Podem veure representada en aquesta alegoria la gran finança mundial amb la qual Trump juga amb total desimboltura, al ritme de successius increments de drets duaners i de brusques marxes enrere en les seves decisions. Després del cap de setmana de Pasqua, l'administració americana ha multiplicat les declaracions destinades a calmar els ànims. Per a molts, era la senyal que els mercats financers havien pitjat el final del partit. El globus financer és una sòlida força de crida a l'ordre… o una enorme bombolla a punt d'esclatar?

Tant si el moviment va ser orquestrat com si no, el cert és que els índexs borsaris han evolucionat al ritme de les declaracions de la Casa Blanca. A cada nou anunci d'augment dels aranzels, les principals places borsàries caïen; a cada anunci de pausa o de retrocés, es recuperaven. Quan els aranzels augmenten, els inversors als mercats financers esperen que el comerç mundial i l'activitat econòmica en el seu conjunt retrocedeixin i revisen a la baixa les seves anticipacions sobre els rendiments: es desprenen o recomposen les seves carteres, de manera que hi ha més venedors que compradors al mercat. En conseqüència, baixa el preu dels valors i dels sectors afectats.

Al revés, a cada anunci de pausa o retrocés, aquests inversors contemplen un futur més afavoridor per a l'economia mundial i les seves anticipacions tornen a pujar, al mateix temps que les seves ordres de compra i, finalment, els preus dels títols afectats. Els mercats del deute poden veure's sacsejats en el mateix moviment, en la mesura que el risc d'impagament dels emissors es revisa en funció de cada anunci.

Joc perillós

Aquests moviments són potencialment amplificats per la importància que han adquirit els fons indicadors, la estratègia dels quals consisteix a seguir un índex borsari (sectorial, nacional, etc.) i replicar els seus moviments. Quan els mercats baixen, aquests fons repliquen la caiguda en les seves carteres i comencen a vendre, i inversament quan els mercats remunten. El Banc Central Europeu havia assenyalat, passant revista a l'estabilitat financera a finals de 2024, que aquest tipus d'inversions passives podia augmentar els moviments de les carteres i amplificar la volatilitat dels mercats. En el curs del moviment de yo-yo provocat per Trump, ha estat possible sens dubte realitzar suculentes plusvàlues, sobretot per part dels actors ben informats sobre els girs de la política comercial americana, comprant quan els valors es depreciaven sabent que les cotitzacions pujarien.

La manipulació de les cotitzacions, si va tenir lloc, no serà fàcil de provar. És això, però, el que els demòcrates sospiten de Trump – és a dir, el major delicte d'iniciat de tots els temps, informant amb antelació al seu entorn del gir que havia d'anunciar el 10 d'abril. El senador Adam Schiff ha sol·licitat l'obertura d'una investigació, que té poques possibilitats de no arribar a res, a l'autoritat encarregada de vigilar els mercats (Securities and Exchange Commission), organisme dirigit per un incondicional del president, Paul Atkins, i convenientment purgat al llarg d'aquests últims mesos de gran part dels seus inspectors. Esperant les proves que sens dubte mai arribaran, la pregunta continua en peu: va ser el temor de veure els mercats financers enfonsar-se fins al punt d'encarir enormement el servei del deute americà el que va fer canviar d'opinió a Trump, portant-lo a declarar una treva en la guerra comercial, en aquest cas la disciplina del mercat hauria calmat el ballarí de l'oficina oval? O bé, confiat en excés, el president va jutjar que era el moment oportú per estirar el yo-yo cap amunt, beneficiant el seu entorn? Aquestes dues opcions (la por i l'excés de confiança) confluixen potser en un punt: la crisi financera que podria resultar d'aquest joc perillós amb un globus inflat a tope.

Perquè la finança mundial és, efectivament, un globus inflat pels rius de liquiditat que els bancs centrals de tot el món aboquen als mercats financers per gestionar les recents crisis financeres i sanitàries. El globus gairebé no es va desinflar gens amb l'ajust de les polítiques monetàries operat entre l'hivern de 2022 i l'estiu de 2024 per contenir el repunt de la inflació. Després, va tornar a inflar-se tan bon punt va acabar aquest ajust. Segons les xifres del Financial Stability Board, la finança mundial ha duplicat el seu volum des de la crisi financera de 2007-2008. El total d'actius inscrits als balanços de les institucions bancàries i financeres s'elevaria avui a uns 486 billons de dòlars (427 billons d'euros). (El 2024, el PIB mundial va rondar els 103 billons de dòlars. Ll.R.)

Així doncs, les reformes introduïdes al sistema després de 2008 no han aconseguit frenar la tendència. Els crits desconsolats que aquestes reformes van arrencar en el seu moment als lobbies bancaris van ser inversament proporcionals als efectes que van produir als balanços dels grans bancs. No van afectar ni al preu ni al volum de les finançacions – com recentment ho ha confirmat un estudi del Banc de França sobre l'impacte que va tenir la reglamentació bancària instaurada després de la crisi de 2008 ("Bâle III") en l'oferta de crèdit dels bancs francesos.

Els mateixos lobbies que han frenat els avenços d'aquestes reformes es congratulen en aquests moments de la desregulació que comença. Estimant-se sens dubte capitalitzat en excés, Goldman Sachs es disposa fins i tot a recomprar 40.000 milions de dòlars de títols en mans dels seus accionistes, fonent així una tercera part dels seus fons propis. Un últim pic a l'enorme globus que amenaça d'esclatar.

Jézabel Couppey-Soubeyran