El federalisme com a solució

S’han complert cent dies des que Donald Trump va tornar a la Casa Blanca. Va prometre que arribaria al Despatx Oval a lloms de la revenja, va dir que tatxaria tots els noms de la seva llista d’enemics, sembla que Europa és en aquest inventari i, sens dubte, ho està complint.

Una de les seves primeres boutades van ser les amenaces més o menys velades perquè els membres de l’OTAN gastessin més en armament o, en cas contrari, els EUA podrien abandonar l’Aliança Atlàntica. Unes poques setmanes més tard, Trump va anunciar una pujada arbitrària i desmesurada dels aranzels, tot i que, de moment, estan en stand by. Doncs bé, tot això va fer sonar totes les alarmes a la UE. I amb raó, perquè l’actitud displicent i xulesca del mandatari nord-americà i els seus adláteres suposa una ruptura del model de relacions internacionals que s’ha vingut practicant des de fa dècades, especialment després de la caiguda del Mur de Berlín i la desaparició de l’URSS.

Davant del nou ordre mundial que s’intueix a l’horitzó, el pitjor que li pot passar a la Unió Europea és que a les cancelleries dels països membres del selecte club s’entoni el “salvi’s qui pugui” i cadascú intenti plantar cara o “llepar el cul” (en paraules del mateix Trump) a l’antic soci nord-americà.

S’apropen temps difícils. L’agressiva política aranzelària del president dels Estats Units amenaça amb frenar els intercanvis internacionals, llastrar el creixement econòmic i fragmentar l’economia. Segons l’Organització Mundial del Comerç (OMC), la producció mundial podria caure un 7%.

Esdeveniments com la pandèmia de la COVID-19 o la invasió russa d’Ucraïna han posat en evidència la necessitat d’una integració europea més profunda. Aquestes crisis no només han requerit respostes immediates, sinó que també han destacat la importància d’un enfocament estratègic a llarg termini per a la UE. La resposta coordinada d’Europa a la crisi sanitària, des de l’adquisició conjunta de vacunes fins a la implementació de polítiques de recuperació econòmica, ha posat de manifest l’eficàcia de les accions conjuntes.

El Pla de Recuperació, els fons Next Generation o la utilització dels fons del Banc Central són iniciatives amb un clar enfocament federal. Aquestes decisions han fet que l’opinió pública comenci a constatar la importància i el valor de la institució i estigui incrementant el suport ciutadà a la Unió Europea. En conseqüència, els líders europeus han de valorar la importància de mantenir el suport de les classes mitjanes.
La deriva de l’Administració nord-americana és, com a mínim, una invitació perquè els líders europeus repensin el futur de la UE. Hem d’estar preparats per als canvis que estan arribant en el segle XXI, com ara el Brexit, la pandèmia, ara la guerra comercial i, ves a saber, què més pot venir. Avui dia la Unió és un club de 27 Estats en què hi ha cops de colze per entrar-hi perquè la pau, l’estabilitat i la prosperitat en són els eixos vertebradors i ningú no en vol sortir, sobretot en moments d’incertesa com l’actual. Però si tinguéssim una estructura federal, la nostra unió ens convertiria en una gran potència i, per tant, podríem negociar en igualtat de condicions amb altres estats com Rússia, els Estats Units o la Xina. Per això, cada vegada són més les veus que afirmen que Europa serà federal o no serà. Una d’elles va ser la del papa Francesc (q.e.p.d.) quan en una entrevista al diari italià La Repubblica, l’any 2016, confessava que “O Europa es converteix en una comunitat federal o no comptarà al món”.

Més aviat que tard els europeus haurem de decidir com canalitzar la nostra intel·ligència i energia política per rendibilitzar-la al màxim. No podem negar-nos a afrontar, amb la màxima determinació, els reptes que suposen les diverses crisis que hi ha plantejades com la postpandèmia, la guerra d’Ucraïna, el polvorí d’Orient Mitjà o l’assetjament i enderrocament al qual ens volen sotmetre des de l’Administració nord-americana. Alhora, tampoc podem ignorar els problemes socials, com la immigració, la integració de diferents cultures o minimitzar l’amenaça dels populismes ultres a Europa. Es tracta d’entendre que hem de treballar com una comunitat unida, com una autèntica federació, perquè així ens anirà molt millor. És la nostra responsabilitat com a ciutadans europeus.

El federalisme no és en si mateix ni d’esquerres ni de dretes. Però resulta força absurd considerar-se d’esquerres i no ser federalista, perquè avui és impossible resoldre els grans problemes que ens assetgen dins el marc estret de la sobirania nacional. I per això hem de dedicar tot el temps necessari a donar la batalla ideològica per aquesta obvietat, ja que no són pocs els qui pensen que el sobiranisme és el més progressista que existeix. No es tracta de somiar amb un “federalisme autèntic”, sinó que cal avançar amb reformes profundes que prenguin com a referència les principals federacions del món, que, per cert, són algunes de les democràcies més pròsperes existents.

Per tant, una Europa federal no pot ser tan sols una utopia. És una resposta pragmàtica i realista als desafiaments globals. Una necessitat per assegurar el benestar i els avenços socials assolits a Europa des de la fundació del projecte europeu. És moment d’abraçar aquest concepte no només en teoria, sinó també en la pràctica, avançant cap a una Europa més unida, eficaç, efectiva i representativa. Una Europa federal és la clau per a un futur més pròsper i segur per a tots els seus ciutadans, oferint un model de cooperació i cohesió que podria servir d’exemple a nivell mundial. En definitiva, abraçar el federalisme europeu no és només una elecció política, sinó una decisió estratègica per a un futur sostenible i pacífic.