Amb les llums posades

Perquè no dic res de nou si afirmo que les terres rares són elements clau en la transició energètica en estar presents en les tecnologies que permeten substituir els combustibles fòssils per fonts netes i sostenibles. I encara que el seu nom suggereix escassetat, en realitat no són tan rares, però sí que són difícils i costoses d’extreure i processar, que és el que les converteix en llocs geoestratègics.

I m’explico. Elements com el neodimi, el praseodimi i el disprosi s’utilitzen en els imants permanents dels generadors eòlics. Els imants de terres rares permeten així tenir turbines més lleugeres, eficients i duradores, especialment en parcs eòlics marins.

Algunes terres rares, amb elements com el lantani i el ceri, s’utilitzen en bateries recarregables tipus níquel-metall hidrur (NiMH) i les terres rares continuen sent clau en components auxiliars, motors i sistemes de control electrònic.

A més, el neodimi i el disprosi són fonamentals per fabricar motors elèctrics compactes i potents, com els de cotxes elèctrics o trens d’alta velocitat.

I minerals com el tel·luri (encara que no és una terra rara, sí que es troba en les mateixes zones) són fonamentals per a alguns tipus de cèl·lules solars de capa fina (com CdTe). A més, terres rares com l’europi i el terbi s’utilitzen per millorar l’eficiència de la llum capturada.

Finalment, les terres rares també tenen aplicacions en sistemes d’emmagatzematge energètic a gran escala i en components de xarxes elèctriques intel·ligents (smart grids), essencials per integrar energies renovables.

Les terres rares: l’arma del poder geopolític actual

Per això les terres rares són ara mateix vitals, perquè la transició energètica no depèn només de tenir sol o vent, sinó de la tecnologia capaç de convertir aquestes fonts en energia usable. Sense terres rares, no hi ha motors eficients, bateries duradores ni aerogeneradors potents. D’aquí que països com la Xina (que controla més del 80 % del subministrament mundial) les considerin part del seu poder geopolític.

D’aquí que s’intenti evitar la dependència externa (com la que ara intenta evitar la UE). Cal regular bé l’impacte ambiental d’aquest tipus de mineria i evitar en la mesura del possible la concentració de poder industrial i diplomàtic mitjançant la gestió d’aquestes explotacions.

Un viatge en el punt de mira

Per això ha cridat poderosament l’atenció que un grup d’alcaldes i regidors locals, cap d’ells català, hagi viatjat recentment a la Xina amb totes les despeses pagades. La delegació, composta per polítics de diferents partits polítics, tenia com a "objectiu públic" enfortir les relacions institucionals, econòmiques i socials entre ambdós països. De fet, els representants públics han visitat ciutats com Hangzhou i Chongqing, on han explorat oportunitats comercials i industrials. Aquest tipus de trobades busca, sense amagar-se, fomentar àrees clau com la transició verda, l’economia digital i la innovació en la governança local.

Però aquest viatge no és anecdòtic. Ha estat finançat per l’Associació d’Amistat del Poble Xinès (COFA) i la Fundació Càtedra Xina, dues estructures que operen com a braç diplomàtic del govern de Xi Jinping. La primera, amb seu a Pequín, es dedica a crear xarxes d’influència internacionals i la segona, amb seu a Madrid, actua com a pont cultural entre Espanya i la Xina oficial.

En joc un nou ordre mundial basat en una estratègia geopolítica estudiada

El que sembla que està en joc no és un intercanvi cultural o un fòrum econòmic sense conseqüències. El que està en joc és l’estratègia geopolítica del país que domina més del 80 % de la producció global de terres rares, davant d’una Europa que ha identificat Espanya com un dels territoris clau per diversificar el seu subministrament i reduir la seva dependència d’Àsia.

La Xina posseeix una infraestructura de refinament que li permet dominar la indústria, mentre països com els Estats Units i el Japó estan invertint en mineria i reciclatge per reduir la seva dependència asiàtica. Així, mentre uns països prenen distància, altres s’hi acosten, i entre ells, Espanya. I l’amenaça d’aranzels i multes a un costat i a l’altre de l’Atlàntic té el món del revés, en un planeta que gira sobre si mateix tot el temps. Penseu per un moment en aquest gir únic i on ens porta a tots.

Viatge de representants amb regions clau

I per què és important conèixer quins polítics van viatjar? Ho van fer des de municipis com Jaén, Dos Hermanas, Campo de Criptana, Manzanares o Herencia. Curiosament, diversos d’ells governen en regions on existeixen jaciments minerals encara per explotar, com el Campo de Montiel a Ciudad Real o les zones riques en liti i tàntal d’Extremadura. No és gens descabellat preguntar-se si, a mitjà o llarg termini, aquests llaços “amistosos” poden condicionar decisions locals sobre concessions mineres, permisos ambientals o inversions estratègiques. Perquè si tirem d’hemeroteca, tenim exemples per avorrir-nos tots. O no?

La Xina, una civilització de més de 2.500 anys d’existència, no necessita desplegar tancs ni controlar fronteres: li basta amb invertir en imatge, regalar hospitalitat i premiar discursos afins. Mentre Occident s’entretenen en debats interns interminables, i cedeix terreny en l’econòmic i en el simbòlic. En un "sobrepensar paralitzant" europeu davant d’un "deixar fer ben pensat" asiàtic. Pensar això serà descabellat? Ho serà després d’un apagada nacional que ens va desconcertar com ho va fer fa ara una setmana a tot el país i més enllà de les nostres fronteres? Qui vol apagar el nostre país quan brilla? A qui beneficia realment la nostra apagada i adormiment? Que s’estreni La familia de la tele avui a TVE no us crida l’atenció sobre la incorporació de més circ en una societat on comença a escassejar el pa? I són dades, no opinions, atès que una quarta part de la nostra població està en risc d’exclusió social: arribant ja a 13 milions de persones. I ocupant el cinquè lloc entre els països de la UE amb un nivell més alt de carència material i social severa. Per això es fa indispensable defensar amb dents i ungles, per aire, terra i mar qualsevol obra social que lluiti contra aquesta dura i crua realitat entre la qual vivim.

Serem el tot a 1 euro miner?

La situació és greu. Espanya, una part de la nostra societat viu per sota del llindar de la pobresa mentre el nostre país està assegut sobre una riquesa mineral d’enorme valor per a la transició ecològica d’Europa: lantani, ceri, niobi, grafit, liti, tel·luri...

Però si els nostres representants públics estan patint “una apagada” d’enteniment en obviar que aquesta riquesa forma part d’un tauler d’escacs global, i que no tot el que brilla en un viatge és or diplomàtic, aleshores potser estem condemnats a tornar a ser exportadors de recursos barats i receptors de decisions preses més enllà de les nostres fronteres. Una mena de tot a 1 euro miner, injust i ple d’inequitat.

Europa necessita, per això, una política industrial compartida mentre Espanya pensa seriosament en la seva nova política minera que preservi la seva riquesa. Però abans d’això, necessitem polítics que no anomenin diplomàcia a la nostra fam futura, perquè no està ni enfocada en la present.

Si hi ha una apagada, que només sigui per unes poques hores sense despistar-nos del que és important massa estona. Però davant del present i el futur de les nostres terres rares, totes les nostres llums, curtes i llargues, posades.