Demència política selectiva

Recorden? Va ser el 24 de febrer de 2005. Al Parlament de Catalunya s’estava celebrant un ple com a conseqüència del despreniment produït per les obres del metro a la plaça Pastrana del barri del Carmel de Barcelona. L’ambient era tens perquè a Convergència i Unió (CiU) no havien assimilat la pèrdua de poder i acusaven els socialistes i el govern tripartit de tots els mals. En un moment donat, el president Pasqual Maragall va demanar la paraula i va dir: “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu tres per cent”. La frase va caure com una bomba. Artur Mas, molt indignat (o això semblava), va amenaçar amb retirar el suport al govern en la reforma de l’Estatut que en aquells moments s’estava debatent al Parlament, cosa que hauria impedit la seva aprovació, i va interposar una querella contra el president per calúmnies. Uns dies més tard, Maragall va retirar la seva acusació i Mas va fer el mateix amb la querella.

Passat un temps, a Maragall li van diagnosticar Alzheimer. El president va tenir la dignitat humana i l’honestedat política d’anunciar-ho públicament. La malaltia va seguir el seu camí i, a dia d’avui, algú del seu entorn em diu que l’expresident gairebé no percep les imatges, però cada dia escolta música clàssica, sovint Beethoven.

Mentrestant, Artur Mas va seguir amb la seva carrera política; fins avui, no se sap si li han diagnosticat alguna malaltia greu o no. La qüestió és que, amb diagnòstic o sense, Mas sembla tenir una demència política selectiva; una malaltia que no està reconeguda en els quadres clínics, però que la pateixen aquells individus que es fan els desmemoriats davant les evidències quan aquestes els assenyalen.

Artur Mas ha estat el president més inconstant de la democràcia recuperada. MOLT aviat va malbaratar la confiança que en ell havien dipositat. Sense inmutar-se, va passar de coquetejar amb el PP per aprovar els pressupostos, a declarar-se independentista convençut, mentre collia l’honor dubtós de presidir el govern que més retallades socials va fer a tota Europa, uns 3.000 milions d’euros, incloent 50 milions d’ajust per aquells que cobraven la renda mínima d’inserció. Amb raó, en alguns àmbits el cridaven Mas “Manostijeras”.

Va ser tan inepte que, tenint una còmoda majoria que li permetia governar sense problemes, es va creure l’elegit d’una estranya providència i va convocar eleccions anticipades per aconseguir la majoria absoluta, però en realitat va perdre un bon grapat de diputats i va quedar a mercè d’altres forces independentistes.

Després de diverses ides i vingudes, al desembre de 2014 va proposar la creació d’una llista única formada per partits polítics, societat civil i professionals (experts reconeguts) a favor de la independència per presentar-se a les eleccions autonòmiques que convocaria per al 27 de setembre de 2015. Aquesta llista única independentista va ser batejada amb el nom de Junts pel Sí i, curiosament, el candidat a la presidència de la Generalitat, que era el mateix Mas, no encapçalava la llista, sinó que ocupava el número quatre. Tot un acte de valentia política.

Aquelles eleccions les va guanyar clarament l’independentisme, però les negociacions per formar el govern van ser molt difícils i complexes. Al final, el 9 de gener de 2016, després d’un acord in extremis entre Junts pel Sí i la CUP, es va anunciar que Mas seria substituït com a president de la Generalitat per Carles Puigdemont, condició imposada per la CUP per donar suport a la investidura. El 12 de gener, Artur Mas va acabar a la “paperera de la història”, segons els cupaires.

He fet aquest breu recorregut històric perquè, en una entrevista recent a TV3, Artur Mas va afirmar que “si Pasqual Maragall va dir allò del 3% és perquè estava afectat pel Alzheimer”. Ja. Aquesta afirmació no tindria gaire transcendència si la persona mencionada estigués en ple ús de les seves facultats. Tanmateix, es converteix en una crueltat i una vilipèndia quan qui és esmentat està impossibilitat per la malaltia i incapacitat per defensar-se.

Sembla que Mas ha oblidat o, pitjor encara, no vol recordar que va haver de dissoldre el partit que presidia, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), amb el qual va arribar a ser president de la Generalitat, perquè estava corromput fins a les trancas. Va ser condemnat pels tribunals, i peces separades del famós 3% encara arrosseguen pels jutjats de Catalunya. Però hi va haver més, molt més. CDC va ser alguna cosa semblant a la Cosa Nostra en versió catalana.

Molts dels casos de corrupció en què CDC va estar implicada van ser airejats pels mitjans de comunicació i coneguts per la ciutadania, i com que no vull fer sang no insistiré. No obstant això, vull recordar que Artur Mas va ser president de CiU de 2001 a 2015 i, quan Unió va desaparèixer, va seguir sent-ho de CDC fins que es va reconvertir en el PDCat. Procés que, per cert, va pilotar el mateix Mas.

No vull frivolitzar sobre un tema tan sensible com la salut mental d’una persona. Però després d’analitzar algunes de les decisions d’Artur Mas quan era president i les seves declaracions actuals sobre Pasqual Maragall, em plantejo un seriós dilema: aquest home o té alguna afectació que li influeix en la capacitat de raonament i d’assumir la realitat, o té la cara més dura que el ciment armat. Una altra explicació no me la puc imaginar.

Bernardo Fernández