"Els polítics hem de viure com viu la majoria i no com viu la minoria"

Deia el polifacètic escriptor britànic John Ruskin: “Crec que la primera prova d’un home veritablement gran és la seva humilitat”. Així es podria definir, entre moltes altres coses, a Pepe Mujica, expresident de l’Uruguai, que va morir aquest dilluns després d’una cruel malaltia que ell mateix havia anunciat feia uns mesos i que ja havia assumit que s’havia estès i no tenia solució. No va voler més tractaments, sinó deixar-se portar fins a l’hora de la seva partida, a la seva humil llar, lloc de peregrinació de tantes i tantes personalitats i persones anònimes que el visitaven per parlar amb ell, un humanista que es va fer a si mateix després d’una joventut molt intensa i moguda.

José (Pepe) Mujica, com li agradava que l’anomenessin, va ser president de l’Uruguai del 2010 al 2015. Des dels primers mesos, va marcar quins serien els objectius del seu govern: resoldre problemes que afecten les persones. Això li va valer el sobrenom de “el president més pobre del món”, per la seva senzillesa: no va canviar de casa (humil) i donava gran part del seu salari. Deia que podia viure amb menys diners, que no en necessitava més. Malgrat el seu estatus, va continuar utilitzant el seu vell Volkswagen, el famós “escarabat” celeste comprat el 1987, que tothom coneixia i que es va convertir en tot un símbol polític, com ell mateix.

Mujica ha estat un clar exemple d’evolució, transformació personal i política. Als anys 60 va participar en la fundació del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros (MLN-T), considerat una guerrilla urbana d’esquerres que volia prendre el poder per les armes. En aquells anys va ser capturat quatre vegades i va passar un total de 14 anys a la presó. Les condicions en què es trobava no eren les millors: una cel·la de molt pocs metres, patint tortures diàries, sent traslladat d’un lloc a un altre. Es va passar la meitat de la condemna sense un sol llibre ni cap font d’informació: sol a la cel·la, sense visites. Mujica va explicar en diverses entrevistes que, a causa de la soledat i per no perdre el cap, va adoptar la misantropia: “parlar amb un mateix per no perdre el seny”.

L’any 1985, amb l’arribada de la democràcia al seu país, va ser alliberat. Aquell dia, segons explicava, va ser el més feliç de la seva vida. Sens dubte, la presidència de Pepe Mujica ha estat d’aquelles que no s’obliden, deixant empremta, i sobretot ha demostrat que governar amb pragmatisme (més que amb ideologia) és possible. Va impulsar reformes legals i socials: despenalització de l’avortament, reconeixement del matrimoni entre parelles del mateix sexe i la legalització de la marihuana, perquè segons ell era la manera de combatre el tràfic il·legal dels narcotraficants. Què el diferencia d’altres líders polítics de Llatinoamèrica? Entre altres coses, que mai va ser acusat de corrupció durant el seu mandat.

Pepe Mujica solia dir que era un vell “mig boig, perquè filosòficament soc estoic, per la meva manera de viure i els valors que defenso. I això no encaixa en el món d’avui”. Era un filòsof que repetia moltes vegades que la política ha prescindit de la filosofia, i això no era bo. El seu lideratge va estar marcat per un enfocament en els drets humans, la justícia social i la sostenibilitat. Mujica deia una cosa que haurien d’aprendre molts polítics, fins i tot alguns que es diuen molt d’esquerres i que parlen meravelles d’ell, però que no apliquen la seva filosofia: “La política no és un passatemps, no és una professió per viure’n, és una passió amb el somni d’intentar construir un futur social millor; als qui els agrada la plata, ben lluny de la política”. No eren paraules de cara a la galeria, sinó que practicava el que deia. L’exemple és la millor arma per convèncer la gent del que es predica. Per a ell, “triomfar a la vida no és guanyar. Triomfar a la vida és aixecar-se i tornar a començar cada vegada que caus”.

En els seus últims dies com a senador —càrrec que va deixar durant la pandèmia de la COVID—, amb aquella lucidesa i saviesa que el caracteritzaven, va advertir sobre l’odi, que no era gens bo, i es va abraçar amb l’expresident Julio María Sanguinetti, qui havia estat en el seu dia rival polític.

El president pobre en diners i ric en ètica, saviesa i honestedat ha iniciat el viatge sense retorn, però el seu llegat quedarà per sempre. Ha demostrat que hi ha una altra manera de fer política, que no s’hi arriba per fer diners fàcils, sinó per servir a la ciutadania i donar resposta als problemes, sense pensar que són les persones les que han d’estar al seu servei i que no cal donar explicacions perquè ells són la democràcia. El respecte no s’imposa, es guanya.

El president pobre tenia molt clara la funció dels “servidors públics”: "Els polítics hem de viure com viu la majoria i no com viu la minoria".