Estat de letargia...

Sovint s’utilitza l’expressió que dóna títol al present article per referir-nos, en sentit figurat, a aquell estat en què es troben els individus que no són capaços de reaccionar davant d’una situació determinada, tot i que aquesta els afecti, i molt.

En aquest sentit, es podria dir que un poble al qual els seus governants sotmeten a tot un seguit de perjudicis i inconvenients —sigui per error, conveniència o deixadesa de funcions— sense que aquest poble reaccioni amb la deguda contundència, reclamant els seus drets i exigint la restitució de les pèrdues sofertes tan aviat com sigui possible, és un poble en estat de letargia…

Tots sabem, encara que no ho haguem patit en carn pròpia, com d’horrible ha de ser experimentar la impotència de no ser ajudat ni auxiliat quan una desgràcia sobtada t’enxampa, una desgràcia que podria haver-se evitat amb l’adopció d’accions i mesures preventives per part dels responsables en la matèria. I ja no diguem si no s’ha rebut ni tan sols auxili immediat després que la devastació ens hagi fet la seva presa.

Jo crec que tot ramat pot deixar de ser-ho i convertir-se en un conjunt d’individus capaços d’unir-se per defensar els seus interessos comuns. Hi ha molts mitjans per reclamar danys i perjudicis: no cal recórrer a la violència; hi ha els tribunals, hi ha les manifestacions, hi ha la determinació de no rendir-se fins a aconseguir allò que ens correspon. Cal insistir en totes les instàncies, no només en l’última, fins que, a força de fer valer els nostres drets, acabin complint amb els seus deures i obligacions, i també assumint les condemnes judicials, aquells a qui hem encomanat el nostre govern.

Quan els ciutadans d’una nació sucumbeixen a l’adormiment, la comoditat, la resignació, la impotència… no són víctimes, sinó còmplices del que pateixen. És ben encertada aquella dita: “Cada poble té el govern que es mereix”.

No és només la ignorància la que fa els pobles dòcils i covards, sinó també la desídia i la creença que la solidaritat l’han de tenir els altres cap a nosaltres, i no a l’inrevés.

Certament, també hi ha situacions en què, sense saber com ni per què, de sobte, s’organitza un exèrcit de formigues humanes que acudeixen a salvar-ne d’altres en perill; és llavors quan se sent dir: “Només el poble salva el poble”… i de debò que és així, sense cap mena de dubte. Els pobles tenen radars invisibles que connecten empàticament els seus individus d’una manera sorprenent.

Els governs són com nens petits, o com arbrets tendres, cal tutelar-los, perquè si no es torcen. Aquesta tutela l’ha d’exercir el poble amb l’auxili de les seves institucions. Tot en l’existència tendeix a desviar-se si no s’exerceix una força contrària que el mantingui al lloc on ha d’estar. En aquest sentit, i parlant de desviació o, el que és el mateix, de corrupció, voldria destacar els següents pensaments:

El poder tendeix a corrompre, i el poder absolut corromp absolutament. (Lord Acton)
La corrupció és la desvirtuació del bé major… (Aristòtil)
Quan no adoptes una postura contra la corrupció, tàcitament la recolzes. (Kamal Jaasan)

Sóc una gran admiradora del pensament estoic i, entre els estoics, n’hi ha un que m’encanta, amb el permís de Marc Aureli, i és el meu estimat Luci Anneu Sèneca. Aquell que, curiosament, fou tutor i conseller de Neró, el més abjecte —segons la història— dels emperadors romans. Doncs Sèneca, que distingia perfectament entre legalitat i justícia, respecte de la corrupció d’algunes lleis del seu temps, va dir el següent:

Allò que les lleis no prohibeixen, ho pot prohibir l’honestedat.

En aquest pensament, implícitament, s’invita qualsevol individu que es preï de no ser un simple cos de ramat, a utilitzar la seva honestedat per defensar aquelles coses que considera justes, encara que no hi hagi normes que les emparin.

Entre les coses que, segons el meu criteri, hauríem de defensar tots els individus hi ha:

• La separació escrupolosa, legal i de fet, dels tres poders de l’estat: executiu, legislatiu i judicial.
• Una democràcia plena, on es triïn els representants del poble directament, sense haver de votar llistes tancades elaborades pels partits polítics, sinó candidats independents (que podrien ser: qualsevol ciutadà de dret de la nació, sense antecedents penals).
• Una democràcia on la quantitat de vots que donin lloc a la representació correspongui exactament als obtinguts per cada candidat i no a proporcions derivades de fórmules matemàtiques que afavoreixin les majories.
• Una democràcia on la simple sospita de corrupció, fins que no sigui aclarida com a certa o falsa, obligui els governants a dimitir, sense perjudici que es castigui severament una acusació falsa o indeguda.
• Una democràcia on estigui expressament prohibit que els poders públics subvencionin els mitjans de comunicació; ja se sap que la imparcialitat del quart poder és imprescindible en qualsevol democràcia que es valori.
• Una democràcia on els estaments de defensa que tingui el poble per exercir els seus drets estiguin de fet i de manera àgil al servei dels ciutadans.
• Una democràcia on la despesa pública sigui estrictament vigilada per una fiscalia independent del poder executiu i formada per professionals especialitzats.

Un poble que no es troba en estat de letargia lluita i defensa aquest tipus de democràcia.