Desobtruint el codi separatista

La consigna «Catalunya, un sol poble» convida a la unitat i, per tant, resulta plausible. Ara bé, ¿és el mateix això que entenc que el que es pretén expressar? Depèn, per descomptat, de si s’està en la mateixa ona que l’emissor. En el meu cas, la meva voluntat d’unitat no implica unanimitat, sinó que assegura conviure amb aquells que opinen de manera diferent. Conviure és més que coexistir, i suposa respecte personal; per començar, a la realitat. Des d’aquesta perspectiva, no costa assumir que els catalans tenim dues llengües comunes i pròpies: la catalana i l’espanyola.

El lema «Catalunya, un sol poble i una sola llengua» es llença amb la determinació d’assetjar i aclaparar aquells que, discrepant del dogma nacionalista, practiquen el bilingüisme i promouen una escola plural i liberal. En democràcia, els càrrecs públics no tenen dret a abusar i cultivar el totalitarisme. Des de Jordi Pujol s’ha abonat a fons el terreny de la confusió i la divisió a Catalunya, exaltant els sentiments i manipulant dades. És cert que el procés va topar amb l’Estat de dret i, finalment, va ser frenat en sec, però el pròfug que presidia la Generalitat ha estat ressuscitat per un president madrileny que el va anar a buscar a Waterloo i li va oferir tot el que volgués per set vots. Estem tan malalts de partidisme que el que acabo de dir cou en alguns mitjans, que procuren ofegar-ho i distorsionar-ho, cosa que fan amb mediocritat i per por. Així estem.

Els ciutadans no haurien de sentir-se mai inquiets per pensar de manera diferent (fins i tot radicalment diferent) dels poderosos que mouen els fils. No haurien d’estar inquiets per manifestar i argumentar que ens estan explicant mentides de manera grollera i estúpida. No haurien d’estar inquiets per desemmascarar la ideologia que consisteix a mantenir-se al poder a tota costa i aplicar injúries i represàlies de diferent tipus a qualsevol que s’hi oposi. Tanmateix, cal invocar en la ciutadania la consciència de la seva dignitat i la voluntat d’opinar amb seny i moderació, oberts a les idees dels altres. Cal superar el complex que se’ns vol induir i rebutjar ser submisos i puerils: alguns sobreactuen, s’adapten excessivament al discurs oficial i fins i tot arriben a imaginar-se que participen en el col·lectiu de la crème de la crème; d’altres, de manera cínica i sense escrúpols, van optar en el seu moment per pujar al carro dels beneficiats: són els aprofitats i oportunistes. Allà ells.

En qualsevol cas, de cap manera cal acovardir-se davant els maleducats i agressius, que s’expressen de forma exasperada, irada, brandant exclusivitat («Per un país de tots, l’escola en català»), exhibint fòbies i impostant superioritat i omnipotència. Però, clarament, resulta preferible no discutir amb ells; és perdre el temps i el bon humor. Per tal que no ens devori l’ambient tòxic, sectari i gregari que emeten aquestes forces, de cap manera es pot ignorar que és imprescindible el funcionament adequat de l’Estat de dret.

En el cas del procés, com assenyala la periodista Laura Fàbregas al seu Diario de una traidora (Ed. Funambulista), durant anys es va anar treballant a fons –i sense resposta oportuna i eficaç– contra un marc de referència espanyol, amb una ridiculització continuada i persistent d’Espanya, llançant-hi fàstic i odi només pel seu nom, mostrant-la com una cosa aliena i detestable per als «catalans» (per a ells: català = nacionalista).

Aquesta tasca d’alienació supremacista, alimentada per la recepta del trastorn fòbic, ha acabat per produir anticossos entre els catalans que no combreguen amb els seus missatges. Els ha permès desfer el nus que els dificultava parlar de tot plegat en veu clara i alta. I, per descomptat, l’ambigüitat s’ha desfet després de captar i revelar els codis emprats, de forma repetitiva, grollera i despectiva, per desvirtuar el marc de ciutadans lliures i iguals. Aquest canvi ha estat (i serà) decisiu per canviar la dinàmica perceptiva-emocional i elevar l’autoestima dels paries de facto, els menyspreats com a persones.