La mala salut de ferro de les pensions públiques

Els profetes de la catàstrofe tornen a la càrrega. Durant anys ens van advertir que les pensions públiques estaven a punt de col·lapsar. No obstant això, al desembre de 2021, el govern presidit per Pedro Sánchez va aprovar, amb el vot en contra del PP, Vox i Ciutadans, una llei que fixa un marc estable per a la revalorització de les pensions. Segons aquesta norma, l’1 de gener de cada any s’incrementaran les pensions d’acord amb la inflació mitjana anual registrada l’any anterior, garantint així que els pensionistes no perdin poder adquisitiu.

Al principi, els taurons del capitalisme van protestar enèrgicament, però ben aviat van entendre que la seva rebequeria era inútil i van guardar silenci. Tot i això, no han trigat a tornar a la càrrega, i ja és força habitual trobar articles i comentaris en tertúlies i debats que alerten del risc d’aquest sistema, argumentant que no és sostenible. La realitat, però, és ben diferent: la porció que obtindrien les entitats financeres gestionant pensions privades és massa gran per renunciar-hi sense presentar batalla, encara que sigui amb explicacions falaces.

Una de les tesis més utilitzades per defensar la inviabilitat del sistema és una visió estrictament quantitativa del nombre de treballadors per avaluar la productivitat. Però el problema no és quants treballadors hi ha, sinó quant es produeix. Cent treballadors poden produir el mateix que mil si la seva productivitat és deu vegades superior. Per tant, els que qüestionen la viabilitat de les pensions públiques cometen un greu error en basar els seus arguments només en la relació entre treballadors i pensionistes, ja que, encara que aquesta proporció es redueixi en el futur, la producció per treballador serà molt superior. Potser l’exemple de l’agricultura serveixi per entendre-ho: fa setanta anys, el 30% de la població activa treballava en agricultura; avui només un 4%, però aquest 4% produeix més que el 30% d’abans. Així, un nombre menor de treballadors pot mantenir un nombre més gran de pensionistes.

Un altre argument recurrent per desacreditar el sistema públic de pensions és un informe de la Unió Europea sobre l’envelliment, que preveu que Espanya arribi a un màxim de despesa en pensions d’una mica més del 14% del PIB el 2050. Els catastrofistes diuen que serà una càrrega insuportable per a les arques públiques. Però obliden que altres països ja han assolit aquests percentatges del seu producte interior brut. Per tant, assumir que França o Itàlia poden dedicar avui dia el 15 o 16% del seu PIB a pensions i que Espanya no podrà fer-ho el 2050 és com acceptar que l’atur assolirà nivells inimaginables o que els salaris espanyols seran molt pitjors que els dels països subdesenvolupats en els pròxims anys. També és fals dir que l’augment de l’esperança de vida pot fer impossible que l’Estat afronti el pagament de les pensions.

De totes maneres, la clau d’aquest debat interminable és presentar la Seguretat Social com una entitat diferent i separada de l’Estat. Aquest és un plantejament neoliberal que no encaixa amb els principis constitutius de l’Estat social. La protecció social no és un element accidental, sinó una responsabilitat inherent a l’Estat.

De fet, fins al 1988 als pressupostos de l’Estat hi havia transferències de recursos a la Seguretat Social. Va ser amb la Llei de Pressupostos de 1989 quan es va canviar el model de finançament, assumint progressivament amb aportacions públiques els complements mínims de pensions i la sanitat. El 1994 es va introduir un precedent negatiu, ja que els desequilibris entre cotitzacions i prestacions es cobrien amb préstecs de l’Estat en comptes de transferències.

En un Estat definit com a social per la Constitució, és contradictori que les pensions es financin exclusivament amb cotitzacions socials. Són tots els recursos de l’Estat els que han d’assumir totes les despeses, incloses les pensions. La separació entre Seguretat Social i Estat és només administrativa i comptable, però no econòmica ni política. De fet, que la sanitat i altres prestacions abans imputades a la Seguretat Social avui estiguin als pressupostos de l’Estat o de les Comunitats Autònomes demostra que la separació és “tècnica”.

La Seguretat Social forma part de l’Estat, la seva fallida només es concep unida a la fallida de l’Estat, i l’Estat no pot fallar. Pot arribar a suspendre pagaments només si abans s’ha enfonsat tota l’economia nacional, moment en què no només els pensionistes tindrien dificultats, sinó també tots els ciutadans: posseïdors de deute públic, funcionaris, empresaris, assalariats, inversors i, és clar, els titulars de fons privats de pensions. Els defensors d’aquests últims, que són els que més parlen de la fallida de la Seguretat Social, obvien que els fons privats són els més vulnerables, com es va demostrar a la crisi financera del 2008. Davant una catàstrofe econòmica nacional, poques coses podrien salvar-se.

Afirma que els treballadors i els salaris són els únics que han de mantenir les pensions és un error. No hi ha cap motiu per eximir de gravamen les rendes de capital ni les empresarials. L’article 50 de la Constitució Espanyola estableix: “Els poders públics garantiran, mitjançant pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficient economia als ciutadans durant la tercera edat”. Les pensions, com a drets subjectius dels ciutadans establerts a la Constitució, es consideren “despeses obligatòries” que no depenen de la suficient capacitat pressupostària ni de l’evolució d’una font concreta d’ingressos. Per tant, l’Estat ha de garantir els recursos necessaris per assegurar el pagament de les pensions, sigui amb cotitzacions o altres impostos. I si les cotitzacions no són suficients en una determinada conjuntura, la diferència s’ha de cobrir amb aportacions de l’Estat.

En definitiva, podem estar tranquils perquè les pensions dels nostres majors no corren perill. El que passa és que recurrentment les entitats financeres i empreses afins ens alerten sense parar de la inviabilitat del sistema públic de pensions. Però la veritat és que no hi ha motiu per alarmar-se, ja que el sistema gaudeix d’una envejable salut de ferro.

Bernardo Fernández