Després dels casos d'abusos, urgeix una reforma en la protecció a la infància i l'adolescència

Les decisions de les administracions solen prendre’s quan passen massa coses i no hi ha més remei, per la pressió social, els mitjans de comunicació publiquen el que ha passat i es produeixen escàndols. Això de prevenir abans de “curar” no és una cosa que es sol fer, per desgràcia de qui pateix les conseqüències, que en el cas que ens ocupa són menors i, per acabar-ho d’adobar, “tutelats” per les administracions autonòmiques.

Les xifres es poden maquillar a l’hora de facilitar-les, però quan aquestes fan referència a persones, menors, la crua realitat treu ràpidament el maquillatge. Des del 2019 fins al que portem d’aquest 2025, almenys 1.113 nens i nenes tutelats per les administracions autonòmiques/regionales han denunciat casos d’abusos sexuals, segons dades oficials d’algunes comunitats. Altres no les publiquen. Aquestes dades corresponen als joves que s’han atrevit a denunciar; n’hi ha que no ho han fet per por o perquè no confien que serveixi de res. Segons dades oficials, els nens tutelats a Espanya són més de 30.000.

Les xifres són la punta de l’iceberg que tenen els centres d’acollida. Llocs que atenen nens en situació de vulnerabilitat, amb problemes greus dins de les seves famílies. Necessiten cures, ser protegits i guiats per recuperar l’autoestima i tenir la capacitat de gaudir d’una infantesa i joventut com qualsevol jove de la seva edat. L’administració és responsable que això sigui així, igual que els professionals que treballen en aquests centres. No és una feina fàcil, però tampoc és una oficina on si es comet un error igual no passa res. Als centres, un error pot canviar, per mal, la vida de qualsevol dels joves que hi viuen. Els professionals no poden mirar cap a una altra banda si es produeixen abusos de qualsevol tipus, com s’està comprovant. És una cosa per la qual haurien d’anar a la presó sense cap tipus de contemplacions. La implicació en la seva feina també implica denunciar les situacions anòmales i, sobretot, els abusos de poder i sexuals que destrossen les vides d’uns joves i nens que han arribat allà per ser ajudats a sortir de situacions traumàtiques.

Les administracions corresponents han de vetllar i vigilar que les coses es facin bé. No n’hi ha prou amb posar el servei, dotar-lo de diners i donar per acabada la funció. S’ha vist que és molt necessari un control sobre els centres. Les dades de les comunitats amb més casos de denúncies situen en primer lloc Catalunya, probablement perquè faciliten les dades sense posar pegues. Altres comunitats o no les donen, o senzillament no porten un control. Seria necessari, urgent, que ho fessin, perquè estem parlant d’abusos a menors, maltractament, perversió i de no complir amb la “protecció”.

Com que el penúltim cas d’abusos a una menor s’ha produït a Catalunya, el president de la Generalitat anunciava fa tan sols uns dies que arribaria fins al final per conèixer el que havia passat. Com a primera mesura, ha dotat el sistema de més diners. Dotar amb més recursos econòmics. L’anterior estructura de la ja desapareguda DGAIA estava obsoleta, amb manca de recursos i personal. Els casos han anat augmentant, però no així els recursos de tot tipus.

La nova DGPPIA neix amb un altre enfocament ben diferent, basat en tres pilars: nou model de gestió, aposta per la prevenció i reforç dels mecanismes. Una proposta que s’implementarà ràpidament i que pot ser el model que altres comunitats autònomes podrien implantar. Tant se val quin partit governi, l’important és intercanviar propostes, col·laborar i posar en comú les experiències per dur a terme una tasca que fins ara s’està veient que no funciona. Un pla nacional sobre la protecció a la infància? Per què no? És obligació de les institucions protegir, però també de la societat, que no pot quedar-se asseguda com si no passés res. Que la proposta del president Illa sigui només el principi de les moltes que cal posar sobre la taula.