L'expresidenta del Parlament de Catalunya s’alegra que Arrimadas torni al seu poble
Una crítica a l'actitud de Núria de Gispert cap a Inés Arrimadas, entre la ideologia, el rancor i les contradiccions personals
Deia Abraham Lincoln que “Més val romandre callat i que sospitin la teva neciesa, que parlar i treure’ls tots els dubtes”. Això es pot aplicar a l’expresidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, que després d’estar una temporada callada, sense que ningú la trobés a faltar, ha tornat a les andades amb una de les seves “polítiques” preferides per insultar-la: Inés Arrimadas, l’exlíder de Ciutadans a Catalunya.
De Gispert, que es va embolicar amb la bandera de l’independentisme després d’haver militat a Unió Democràtica de Catalunya, partit fundat l’any 1931, d’inspiració democristiana o socialcristiana , que va agrupar bona part dels polítics conservadors catalans favorables a l’autonomia —molts d’ells procedents, al seu torn, del carlisme—. Doncs bé, amb aquests antecedents de senyora cristiana de missa, el seu catolicisme el deu practicar molt en privat, i només per a la família i amics —pocs, per cert—. Doncs De Gispert no perdona aquelles persones que, segons ella, l’han ofès, encara que només sigui al seu cap. Ella sí que s’ha ficat amb els qui no pensen com ella.
Vuit anys després, i aprofitant que l’expolítica que va guanyar unes eleccions a Catalunya, però no va poder governar per això dels pactes, s’ha traslladat a la ciutat que la va veure néixer, Jerez de la Frontera, per raons personals, De Gispert li escriu a la seva xarxa social una carta on desperta odi i xenofòbia envers una persona que ha viscut i defensat Catalunya (no la del separatism), i que mai no la va considerar una veritable catalana. En aquest text li diu: “finalment has tornat al teu poble”. Segons la catòlica De Gispert, feia anys que desitjava que arribés aquest moment. I, com no podia ser d’altra manera, s’alegra de la desaparició de Ciutadans. La resta ens alegrem que et fessin fora de la política. Per cert, el que ella anomena “poble” a Jerez de la Frontera —per si no ho sap, segur que no (ignorant supina)— té més de 200.000 habitants i es considera ciutat: elegant, de gent emprenedora i bonica.
Els ramalassos de la primera dona a presidir el Parlament de Catalunya van sorgir just quan s’iniciava el moviment del “procés”. Allà van començar els insults a polítics que no eren del seu bàndol, que no es van canviar de jaqueta. Els insults de la segona autoritat de Catalunya van teixir una xarxa d’odi i confrontació sobre diputats elegits democràticament. Va utilitzar la institució per fer proselitisme “indepe”, tallar intervencions, insultar dins i fora l’hemicicle. Tot això va desencadenar enfrontaments. És irresponsable que la presidenta del Parlament es convertís en una hooligan; no és una cosa gaire normal, que diguem. Va provocar una fractura social, i que més d’un es preguntés si alguna cosa no anava bé a la societat catalana.
La catòlica De Gispert, de missa de diumenge, utilitzava les seves xarxes socials per ficar-se amb tothom i per convidar-los a que marxessin si no estaven a gust a Catalunya. Eren tantes les vegades que ho ha dit que s’han oblidat de les xifres.
Núria de Gispert, amb l’edat que tens, amb els càrrecs que has ostentat, després de ser funcionària de la Diputació de Barcelona fins arribar al Parlament català, no pots estar callada, deixar que les persones decideixin el seu futur, que facin el que els vingui de gust, que siguin feliços? I quan algú decideix deixar la política, passar pàgina i aprofitar la seva vida com millor li plagui. La venjança, guardada al congelador de qui la practica, no és un bon consell, sobretot quan ve d’una persona que practica la religió catòlica, que “diu que cal perdonar els enemics”. Quina classe de persona és Núria de Gispert? Una fanàtica que en el seu dia es va disfressar d’Hada Madrina? No hauria estat millor fer-ho de bruixa pirula?
Deia Albert Einstein que: “Les persones dèbils es venguen. Les fortes perdonen. Les intel·ligents ignoren”.
Escriu el teu comentari