No amics, no. No era això

A les postrimeries de la dictadura, vaig haver de córrer, en més d’una ocasió, pels carrers adjacents a la plaça de Catalunya i a les Rambles de Barcelona perquè els grisos volien pegar-nos per reivindicar alguna demanda veïnal, defensar els drets laborals dels treballadors o, simplement, per demanar llibertat. A un amic meu, que van agafar amb una motxilla, en la qual, segons van dir, portava propaganda subversiva, li van pegar fins a cansar-se, el van ficar a la presó i el van desterrar a Canàries a fer la mili. Aquell noi ja mai va tornar a ser el que era. A un altre, amb qui mantinc una estreta relació, li van caure tres anys de presó, que va complir a la presó de Torrero, a Saragossa, acusat de pertànyer a un grup anarcosindicalista. D’altres, en canvi, no van tenir tanta sort i van pagar amb la vida els seus anhels de llibertat. No faré aquí una relació amb els noms d’aquests desafortunats perquè en deixaria alguns i això seria una greu injustícia. A més, tots els que tenim una edat, conservem el record d’un bon nombre de persones que es van quedar pel camí.

El dictador va morir al llit, però com diu Nicolás Sartorius, cofundador de Comissions Obreres (CCOO), “és una fal·làcia dir que la democràcia la van portar el rei Joan Carles i el president Suárez” (…) “Van ser les mobilitzacions de les classes populars en general i de la classe treballadora en particular les que van forçar el final de la dictadura”; i jo afegiria que un conjunt de polítics, d’esquerra i centreesquerra, van saber canalitzar aquella inèrcia per dur a terme una transició que, potser, no va ser tan modèlica com ens van voler fer creure, però que, en aquelles circumstàncies, va ser la que es va poder fer. Sigui com sigui, aquell canvi va tenir moltes més llums que ombres i ens va permetre recuperar les llibertats, legalitzar partits polítics i sindicats, aprovar una Constitució i, en definitiva, establir un règim democràtic homologable a qualsevol dels més desenvolupats del món.

Sempre he pensat que, si tot això va ser possible, en part, ho va ser pel desconcert de la dreta que va sortir de la dictadura descol·locada, atònita i minoritària (amb una dreta creixent potser hauria estat impossible). No obstant això, amb el temps la situació va evolucionar i no sabria dir si per a millor. La qüestió és que vam entrar en una etapa que es podria denominar de normalitat democràtica i bona part de la ciutadania que s’havia entusiasmat amb aquell canvi de sistema va començar a posar en dubte si tot això valia la pena. O sigui, va fer acte de presència el desencís.

No obstant això, en poc més de deu anys Espanya va fer un gir que ja no la reconeixia ni la mare que la va parir, com va dir un conegut polític. La transformació va ser profunda. Però no es van establir els mecanismes de control adequats, ni es va actuar amb la celeritat i contundència necessàries, i això va fer que molt aviat apareguessin uns quants sense vergonyes que es van enriquir a costa de l’erari públic.

Aquestes anomalies van facilitar el cansament popular i que la dreta es desacomplexés, fins que liderada per un personatge gens empàtic però que va saber aglutinar totes les tendències dretanes, va encunyar allò de “Vagi-se'n senyor González” i es va produir “la dolça derrota” que va desbancar els socialistes del poder.

I així hem arribat fins aquí, amb la corrupció creixent i la desafecció política guanyant adeptes. A més, s’ha convertit en habitual que la crispació augmenti quan a la dreta l’aritmètica parlamentària no li dóna per governar i ha de quedar-se a l’oposició. Llavors fan servir tot el que tenen a l’abast per desallotjar els okupes esquerrans de les institucions; perquè per a ells que el poder estigui a les seves mans és el lògic; però que governi l’esquerra és una anomalia. I com que l’estratègia de la polarització els va donar grans beneficis electorals temps enrere, ara l’han recuperada i resulta vergonyós veure o escoltar un ple o una sessió de control al Govern al Congrés dels Diputats o al Senat. Allà el que val és l’insult, la desqualificació gratuïta i, en conseqüència, la discussió tabernària s’imposa al raonament serè, a la crítica aguda i a la reflexió rigorosa; tot val per aconseguir un titular i quinze segons de glòria en el prime time d’un informatiu televisiu, la resta no importa.

I, si amb això no n’hi ha prou, judicialitzen la política i caldegen l’ambient convocant concentracions a qualsevol lloc públic o enviant la gent a resar el rosari a la porta de la seu de l’adversari. Tot val.

Entenc que no és fàcil afrontar una situació semblant, però l’esquerra no hauria de caure en aquestes provocacions. La brutícia no es neteja embrutint més, al contrari. Al meu entendre, falta determinació i contundència en segons quines situacions com, per exemple, l’affaire de Leire Díez que amenaça d’airejar informació comprometedora de la Unitat Central Operativa (UCO) o l’espectacle esperpèntic de Miguel Ángel Gallardo, president de la Diputació de Badajoz i que va passar a ser diputat autonòmic de la nit al dia i així retardar l’obertura de judici oral, ja que és investigat per tràfic d’influències i prevaricació per un pressumpte endolllaboral al germà de Pedro Sánchez. Als ulls de l’opinió pública, això és una frivolitat i col·loca al mateix nivell de xucladors el PSOE i el PP.

I és que no amics, no. No era això. No vam sortir al carrer a jugar-nos la pell, ni ens vam jugar la llibertat, ni altres van perdre la vida perquè anys després uns aprofitats vinguessin a treure profit espuri de tots aquells sacrificis i renúncies. Som grans. És cert. Però no estem dèbils i encara ens queden moltes coses per fer i dir. Així doncs, que no ens prenguin per allò que no som.

Bernardo Fernández