L'exterminació de palestins per part d'Israel no és una pel·lícula, és real

Mentre moltes persones pensen que ha arribat la calor, que cal preparar-se per a un estiu calorós com l’anterior, la recerca de remeis que puguin mitigar-la —un dels quals és banyar-se al mar o en qualsevol piscina propera—, estem veient cada dia per televisió com milers de persones s’aglutinen al voltant d’unes cassoles grans de menjar —insuficient i amb pocs aliments— per fer-se amb el contingut escàs d’uns pocs cullerots que l’encarregat de subministrar-los deixa sobre alguns dels estris que porten a les mans: aliments per a les famílies que serà l’única menjar que rebran al dia per dur-se a la boca.

Són unes imatges aterridores, amb nens esquelets, desnodrits, amb la desesperació reflectida a les seves cares davant la impotència de no aconseguir més aliments, i els que aconsegueixen, no sense esforç, per fer-se amb ells. Mentrestant, els atacs israelites es porten cada dia a força persones, entre ells nens innocents, alguns dels quals estaven refugiats en escoles o sent atesos als pocs hospitals que queden mig dempeus. No es respecta absolutament res. L’odi ha tapat els sentiments humans, si és que alguna vegada Benjamí Netanyahu i el seu govern els han tingut. És un assassinat sense pietat, un genocidi que no té justificació cap.

Mentrestant, a la resta de governs del món, uns fan declaracions de denúncia, altres dissimulen i n’hi ha que justifiquen el que està succeint. És una situació tan cruel i esgarrifosa, veient com cada dia assassinen persones que no tenen on anar, perquè cada dia els fan canviar de lloc: els expulsen de les seves terres perquè colons extremistes s’hi instal·lin. No els importa gens el que està passant. Als palestins els estan exterminant, mentre la gent i els governs miren sense fer res. La societat de l'opulència té menjar cada dia i disposa d’un sostre on refugiar-se. No així els palestins, que han de dormir al carrer o als buits que deixen els edificis enderrocats. Als nens se’ls ha esborrat aquest somriure innocent i alegre que sempre tenien. Ara només hi ha dolor, tristesa i una gran fam, sense que Netanyahu deixi passar els camions amb aliments, que esperen intranquils que els autoritzin per fer arribar els víveres que ajudin les persones a sobreposar-se a la guerra.

Les ONG, que realitzen una feina extraordinària —molts dels seus membres han perdut la vida per seguir prestant aquests serveis tan necessaris— estan desesperades davant la situació tan injusta que s'està vivint a la zona. Algunes s’han hagut de retirar perquè no poden fer la seva tasca. Se senten impotents, sense capacitat per poder resoldre les demandes. És un panorama dantesc; alguns el defineixen com a irreal, injust i detestable, però hi és.

El poble d’Israel no pot ser insensible al que està passant amb els seus veïns. La justificació no pot ser eliminar els assassins de Hamàs; això no justifica els assassinats indiscriminats. És un dolor el que s’està infligint a la població, que l’únic que aconseguirà és que l’odi no els abandoni —als que sobrevisquin— durant moltes generacions. L’extermini del poble palestí no té cap raó. Cal parar aquests assassinats que res no justifiquen. Deia Antonio Machado que “La Societat de les Nacions (…) fidel a la seva curta i lamentable tradició, segueix sent un instrument a mans dels poderosos per assegurar-se la pau armada, que és augmentar la guerra futura pel camí més curt, és a dir, mitjançant l’extermini dels dèbils”. Deixem de pensar en les vacances, i quan mirem la TV, no veiem les imatges com una pel·lícula més; són persones reals de carn i ossos que pateixen, que les estan matant, no actors de cinema.