Bruc-Passeig de Gràcia-Roc Boronat: els 76 anys d'RNE

Raimundo era un jove intrèpid que havia aprovat l'examen per a treballar com a locutor en els estudis recentment inaugurats en 1949 per Ràdio Nacional d'Espanya al carrer Bruc de Barcelona. Anava i venia de l'emissora al pròxim Institut Balmes on cursava el Batxillerat i amb això ajudava al manteniment de la seva família en una dècada d'estretors. Una doble responsabilitat que l'obligava a l'esforç de tenir canviar de xip. No és estrany que el follet de les ones li gastés bromes de punt en quan i que eventualment es le trastabillara alguna lletra en llegir el butlletí informatiu. Com li va ocórrer aquella tarda en què, en donar una notícia referida a Pius XII, pontífex llavors feliçment regnant, es va referir a ell com “La seva Santedat el pepa”. No, no li van tirar, encara que Julio Herrero, un dels supervivents d'aquella època heroica, confessa que Juan Manuel Soriano no va poder contenir la riallada.

Doncs bé Juliol, president ara dels Veterans d'RTVE a Catalunya, em crida per a recordar-me que el 6 de juny és l'onomàstica d'aquesta emissora que va arribar per a quedar i acreditar com un mitjà d'informació veraç, de confiança i solvent i com un viver d'excel·lents professionals, alguns dels quals, com ell mateix, van romandre fins a la seva jubilació mentre uns altres van volar pel seu compte. Com aquell Raimundo adolescent, de cognom Bassols, després diplomàtic i Excel·lentíssim Senyor Ambaixador d'Espanya en diversos països, també afortunat supervivent. En la memòria de molts barcelonins quedarà potser el record de la seva veu, com la de María Matilde Almendros, Jorge Arades, Federico Gallo, Juan Viñas, Luis de l'Olmo, Lola Martínez, Màxim Fernández, Jesús Foz, Maruja Fernández, Juan Lluch, José Félix Pons, José María Tavera, Montserrat Minobis, Constantino Romero, amén d'un llarguíssim etcètera.

Ràdio Nacional ha tingut al llarg de la seva fecunda presència a Barcelona tres seus diferents. La primera, en el citat carrer Bruc, on Juliol recorda que també vivia Soriano pel que, a primera hora del matí, podia desplaçar en pijama i batí des del seu domicili fins a l'estudi per a llegir el primer butlletí. Després va romandre sis dècades en el número 1 de Passeig de Gràcia -i allí va néixer en 1976 una filla anomenada Ràdio 4, “la ràdio nacional en català”-, on jo mateix vaig tenir l'honor de treballar fins a la meva jubilació, per a recalar finalment en el 22@, al carrer de Roc Boronat, abans coneguda com Luchana.

Aquell llegendari setmanari d'humor anomenat “la Guatlla” tenia una secció denominada “On no hi ha publicitat resplendeix la veritat” i aquesta ha estat al llarg de tota la seva executòria una de les notes de RNE, la de prescindir de la publicitat. Però també ha mantingut altres notes més importants encara: el caràcter de servei públic, la probitat informativa, la serietat, fiabilitat i, “last but not least”, el rigor en l'ús de l'idioma i de la paraula: l'espanyol en Radi 1, 2, 3 i 5 i el català en Ràdio 4 i ocasionalment en Radi 5.  Amén de molts altres idiomes en Ràdio Exterior d'Espanya. El que en aquests temps en què parlem i pronunciem castellà i català tan descuradament i amb una lamentable pèrdua de riquesa lèxica, l'exemple de RNE constitueix un magisteri de l'inapreciable valor. Feliç aniversari, Ràdio Nacional!