Un futur amb ombres velles

Tinc per evident que entre els éssers humans no hi ha més raça que la condició humana. Partint d’aquesta premissa, detesto la proclama que som éssers racials, llançada per aquells que, fent trampa de manera compulsiva, renyen els ‘daltònics cecs’ (per no distingir cap color); trapaça és una paraula portuguesa que vol dir ‘trampa’. Distingir físicament els colors que poden tenir els éssers humans no implica deixar d’anar al fons de la seva realitat personal, que és l’únic que realment importa. Aquesta és la qüestió. Què cal parlar amb aquells que per sistema juguen a embolicar?

La societat multiracial és exaltada des d’ideologies oposades. Per a uns, significa glorificar una festa antiracista i anar contra el racisme estructural; per a altres, significa prendre distància d’aquells que són d’un altre grup i ens impedeixen viure plenament dins la nostra exclusiva zona de confort. Curiosa convergència entre allò que des de fa un temps es coneix com àrees woke i maga (woke vol dir en anglès ‘despert’, en el sentit de ‘conscienciat’; maga és l’acrònim de Make America Great Again, ‘fem Amèrica gran una altra vegada’).

El reconeixement de diferents comunitats amb afinitats físiques i culturals naturals, o ètnies, no contradiu el benefici de les societats interètniques i interculturals. El que importa és que les identitats no siguin presons ni compartiments tancats, que cadascú pugui parlar per si mateix (superant tota violència o coacció), que a cap ciutadà se’l tracti com a membre fossilitzat d’un grup, i que es faciliti —i mai s’impedeixi— l’intercanvi cultural que pugui considerar valuós. El concepte d’apropiació cultural és un despropòsit amb què es vol impedir l’ús de peculiaritats culturals de grups als quals no ‘pertanys’ (ja sigui en vestimenta, músiques o plats culinaris), perquè la seva participació es decreta com una agressió per burla o escarni. Cal estar alerta i no ignorar que hi ha forces influents que juguen a això. Hi ha qui persegueix dictaminar la idoneïtat de cada ésser humà i s’esforça a sotmetre i fer-se obeir. Aquí rau una decisiva afronta cultural que només es pot reorientar i superar reivindicant les identitats solapades i mestisses de manera lliure i alegre.

La transculturació és diferent de l’opció personal per la interculturalitat; és un concepte introduït per l’advocat cubà Fernando Ortiz i que la RAE defineix com la “recepció per part d’un poble o grup social de formes de cultura procedents d’un altre, que substitueixen d’una manera més o menys completa les pròpies”; aquest ‘substituir’ és clau en la distinció. La por ‘blanca’ a la dilució de la pròpia cultura es justifica numèricament, amb l’evolució del percentatge de ‘blancs’ als Estats Units: el 1860, el 86%; un segle després, el 1960, el 85%; però el 1980, el 80%; i ja el 2019, el 60%.

En especial, certs grups s’apropien de la portaveu dels marginats, sota el pretext d’apoderar-los, i pretenen que només tenen una veu i un punt de vista, elements exclusius que de cap manera poden entendre del tot els qui són externs a ells. El camí de la pau i del progrés consisteix, en canvi, a sortir dels closos tancats veient com a persona cada ésser humà, alliberant-se d’etiquetatges i fòbies a causa de l’origen, el físic, les creences, el sexe o l’orientació sexual. És exactament el contrari del que —parlant grosso modo— postulen els woke i els maga.

En el seu assaig La trampa identitària (Paidós), Yascha Mounk proposa fomentar el màxim nombre d’oportunitats perquè estudiants de diferents grups tinguin un contacte de qualitat entre si. I assenyala com organitzacions amb gran poder econòmic i social propugnen el deure de tractar els individus segons el seu grup de pertinença; fins i tot en rebre atenció mèdica. Pretenen imposar ja als infants la doctrina que pertanyen a un grup identitari diferent del dels altres; una fixació definitiva que ells també hauran de protegir. Obligats a definir-se en termes racials, els membres de cadascun d’aquests grups trobaran un ‘espai segur’; és el separatisme que alguns anomenen progressista. Es vol obligar a assumir un ventall de microagressions, greuges i ofenses interminables. Això va en dues direccions. Així, la penitència a pagar per ser ‘blanc’, el bàndol privilegiat, consisteix a intentar ser menys ‘blancs’; amb això es vol dir: menys segurs de si mateixos, menys opressors i arrogants.

No subscriure opinions declarades ‘socialment desitjables’ per intimidadors irats anuncia haver de pagar factures; pretenen que ser valent surti car. Per això, sense aturar-se a pensar les seves paraules, no pocs diuen el que toca dir. Tal com canta Joaquín Sabina, tant de bo “que les veritats no tinguin complexos, que les mentides semblin mentida”.