Un elefant a l'habitació

Havia pensat a escriure un article sobre el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, i el seu presumpte delicte de revelació de secrets que li imputa el magistrat del Tribunal Suprem, Ángel Hurtado. De fet, tenia diverses notes preparades i havia dissenyat un primer esborrany com a full de ruta. Tanmateix, dijous passat al matí, quan va començar a circular la notícia que l'UCO havia elaborat un informe segons el qual Santos Cerdán, secretari d’organització del PSOE i diputat al Congrés, en connivència amb José Luis Ábalos i Koldo García, va “gestionar” tot un seguit de “contraprestacions econòmiques” que ascendien, inicialment, a més de 620.000 euros, vaig pensar que el de García Ortiz és, ara mateix, peccata minuta i que calia posar el focus en aquest personatge, els seus comilitons i en les possibles conseqüències polítiques que se’n puguin derivar.

No insistiré en els fets que s’imputen a Cerdán perquè aquests últims dies tots els mitjans, sense excepció, se n’han fet ressò de manera exhaustiva, amb honestedat professional uns i amb mesquinesa malsana altres, però tant se val, la realitat és la que és.

Segons va informar el mateix president Pedro Sánchez, en una compareixença urgent, amb cara de circumstàncies, a la seu del PSOE i en què va demanar perdó diverses vegades a la ciutadania, va ser ell qui va demanar a Santos Cerdán la dimissió en conèixer els fets. Així mateix, Sánchez va anunciar que es farà una auditoria externa dels comptes del partit per dissipar les sospites de finançament il·legal, i també una remodelació de l’Executiva, que anunciarà les pròximes setmanes, abans del Comitè Federal del 5 de juliol a Sevilla. Aquestes iniciatives estan bé, són necessàries, però insuficients. Cal anar més enllà i acabar, d’una vegada per totes, amb la corrupció als partits d’esquerra. No és fàcil. Cert, però ha de ser possible. No em cansaré de repetir el que vaig escriure just en l’article titulat “Balanç d’un septenni”, publicat a Catalunya Press el passat 8 de juny, en què deia: s’han d’establir mecanismes que detectin i neutralitzin aquests individus pertorbadors i aquí hem d’admetre que, en el cas que ens ocupa, han faltat reflexos, mecanismes expeditius i contundència per tallar possibles peces tòxiques; aquest és, al meu entendre, el quid de la qüestió: el problema no és nou, però no s’han posat en marxa els elements necessaris perquè personatges de la qualitat política dels Cerdán i companyia s’abstinguin de les seves trapelleries perquè saben que seran descoberts i tractats amb el rigor que es mereixen. Perquè, és cert, Santos Cerdán, més aviat o més tard dimitirà (quan escric aquestes línies encara no ho ha fet) i què? El mal ja està fet i ja haurà posat les seves mossegades a bon recer, però el desprestigi per a l’organització i el seu projecte polític hi queda.

Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa perquè va guanyar una moció de censura a Mariano Rajoy. En bona mesura, allò va ser possible gràcies al fet que pocs dies abans s’havia fet pública una sentència de l’Audiència Nacional segons la qual el Partit Popular es va beneficiar de la trama Gürtel i se’l condemnava per lucrar-se de l’entramat empresarial de Francisco Correa. Però, siguem sincers, ara mateix ningú no sap fins on poden arribar les ramificacions i la podridura de l’“affaire” Ábalos-Koldo-Cerdán. A més, no té cap lògica voler encapsular l’assumpte dins el partit; és raonable pensar que pot haver-hi, d’una manera o altra, vasos comunicants entre partit i Govern i, en qualsevol cas, les mossegades es van fer en adjudicacions públiques.

Amb tot, hem d’evitar que els arbres ens impedeixin veure el bosc. Per això, vull posar en valor la tasca de Sánchez al capdavant de l’Executiu, tant en temes de transcendència internacional com en qüestions internes i, sobretot, hem de valorar les seves iniciatives en matèria social perquè són les més progressistes i equitatives en redistribució de la riquesa que s’han fet des que vam recuperar la democràcia.

En qualsevol altre país seria el moment òptim perquè el partit majoritari de l’oposició presentés una moció de censura, perquè, tot i que la perdés per l’aritmètica parlamentària, la podria guanyar en termes polítics, com va passar amb la que va presentar el PSOE el 1980 amb Felipe González com a candidat. Feijóo té una ocasió d’or per presentar-se com un autèntic candidat a la presidència, demostrar el seu nivell polític i explicar el seu projecte per a Espanya, però ell mateix ja ha dit que no hi haurà moció i és que, en realitat, ni té nivell, ni hi ha projecte ni hi ha res de res.

Ara mateix, el Govern penja d’un fil. Per això, i encara que des de la Moncloa ja ho han descartat, s’hauria de sondejar la possibilitat que Pedro Sánchez se sotmeti a una qüestió de confiança. És cert que els socis poden aprofitar per demanar impossibles al president, però sense pressupostos i sense la majoria parlamentària acabar la legislatura pot ser un autèntic viacrucis i avançar les eleccions seria el més semblant a fer-se el harakiri. Potser l’únic que té Sánchez a favor és que els socis d’investidura saben que l’alternativa és PP i Vox i això fa feredat.

Digueu-me ingenu si voleu, però, amb la que està caient, penso en aquests centenars de milers de socialistes de “tota la vida” que sempre han cregut i defensat el que deia el partit sense parpellejar i em pregunto: ¿els dirigents del partit seran capaços de mirar-los als ulls i demanar-los el vot a les pròximes eleccions?

Aquest affaire m’ha recordat aquella metàfora de l’elefant a l’habitació que fa referència a una veritat evident que s’ignora o passa desapercebuda. Doncs és obvi: el PSOE té un elefant a l’habitació.

Bernardo Fernández