Desconstruint fòbies

Els éssers humans ens veiem, de vegades, envaïts per temors angoixants i incontrolables, així com per aversions exagerades. En especial, els atacs de pànic s’han incrementat en aquest segle i són cada vegada més freqüents: s’estima que avui més d’un terç de la població mundial els pateix o els ha patit. És possible evitar que ens devorin i que el seu mecanisme es cronifiqui?

Llegeixo el psicòleg Giorgio Nardone, especialitzat en psicoteràpia breu estratègica. Fa quaranta anys va desenvolupar la tècnica de la «pitjor fantasia» per tractar els trastorns d’ansietat i de pànic. És un mètode que detalla amb múltiples exemples a la seva recent obra: El llibre de les fòbies i la seva curació (Herder).

Primer de tot, es tracta d’ubicar la fòbia com una realitat inventada que produeix efectes concrets: és una trampa. Com a construcció de realitat pot ser deconstruïda i dotada d’una nova estructura. La teràpia té aquí marge per actuar en sentit invers i desbloquejar els cercles viciosos instal·lats amb altres solucions intentades i fracassades.

Cal posar-se en la perspectiva del «deliri fòbic»: detectar-ne la lògica i, des d’ella, reorientar el fenomen de forma eficaç. Es planteja aleshores una teràpia que fa del «que és absurd, considerat veritable», el fonament d’una construcció de realitat guaridora. Canviar la percepció i incidir en el trastorn de fons. Descobrir el joc de la patologia i activar el procés que modifiqui l’actitud i la conducta. Un mètode que no s’aplica en casos d’esquizofrènia.

Explica Nardone —i això és cabdal— que sovint la psicoteràpia no ha de ser una relació empàtica, cosa que pot alimentar el problema en lloc de resoldre’l, «sinó una intervenció estratègica que incideixi precisament en la por i en el dolor per tal que aquestes dues emocions assoleixin la saturació per excés, anul·lant-ne així l’expressió patològica». En les intervencions estratègiques que postula es recorre a paradoxes terapèutiques: es busca provocar una por més gran que inhibeixi l’existent i reestructuri el seu punt de vista.

La por és capaç tant d’evitar que sentim el dolor com d’apaivagar la ira i anul·lar el plaer. En contrast amb la por malaltissa, podem denominar por sana un sistema d’alarma que ens permet actuar de la millor manera possible i desenvolupar més habilitats i competències. Una oportunitat per treure’n profit, un aliat.

La tècnica de la «pitjor fantasia» pretén que, seguint la pauta marcada per l’especialista, el pacient es faci autor de la seva curació: aïllat cada dia una estona, ha d’esforçar-se per provocar-se la màxima ansietat possible amb les fantasies que l’amoïnen. Es basa en la idea que com més s’intenti generar una reacció ansiosa «que per naturalesa és espontània», més la contindrem. En provar de produir-la, s’arribarà de manera gradual, diu Nardone, a anul·lar-la.

En sessions posteriors, aquesta acció diària s’anirà espaiant de forma progressiva fins a reduir-la a només quan s’experimenti una situació d’ansietat. Així, es busca assolir una experiència emocional correctora que permeti prendre el control de les emocions i bloquejar la compulsió. Es tracta que la ment estigui entrenada per reaccionar amb eficàcia, de manera immediata i espontània, quan es presentin sensacions i pensaments amenaçadors.

Es busca la disminució gradual de percepcions distorsionades recuperant una relació positiva amb la pròpia imatge i amb la dels altres. En aquesta reestructuració, que consisteix a afavorir una modificació de conducta, afectiv‑emocional i cognitiva, es recorre a preguntes estratègiques (amb només dues possibilitats antagòniques de resposta), cosa que permet exposar punts de vista diferents de la visió d’un problema i decidir sortint dels dubtes naturals.

En qualsevol cas, són tractaments que han d’evitar fer sentir estrany i «diferent» el pacient. Li passen coses que a qualsevol de nosaltres, en determinades circumstàncies, li podrien passar. Cal dir que es necessita comprensió i afecte, i que sempre sobren les etiquetes immediates que desenfoquen la realitat del que a algú li succeeix.

Cal recalcar que no sóc psicòleg, i reiterar que són els terapeutes col·legiats qui han de guiar i contrastar les seves experiències pràctiques en aquest àmbit. Tanmateix, des de la meva condició de profà en la matèria, crec profitós informar‑se de les diferents tècniques que existeixen en psicologia per abordar les diverses simptomatologies d’uns problemes que afecten molts de nosaltres. I en això estem, en una presa de consciència.