El Rei nu i els sepulcres blanquejats

Som una societat predominantment de tradició cristiana, encara. I quan el cel s'ennuvola tant, dedico part del meu temps a llegir,  rellegir. En aquesta ocasió, he agafat al meu apòstol favorit, Lucas. Un dels quatre evangelistes i personatge clau en el Nou Testament. L'anomenat "metge estimat"que reforça la idea que Lucas tenia una formació acadèmica molt sòlida.

Així, a través de Lucas 12.15, Jesús adverteix: "Mireu, i guardeu-vos de tota avarícia; perquè la vida de l'home no consisteix en l'abundància dels béns que posseeix". Perquè per als cristians l'avarícia es considera una forma d'idolatria. per la qual van ser molts els "que es van extraviar" i "van ser traspassats de molts dolors". 

I aquests dies només basta donar-li un cop d'ull al passat i una mica al present per a adonar-nos que "són molts i públics els dolors" per a molts, que gairebé podria dir-se que amb tantes llàgrimes estan fent créixer el Mediterrani a causa del presumpte canvi climàtic polític. I quedeu-vos amb el concepte perquè ha vingut per quedar-se en aquesta guerra híbrida tan singular que vivim.

Quatre dècades de degoteig ininterromput

Al llarg de les últimes quatre dècades, el nostre país ha viscut un degoteig gairebé constant de grans escàndols de corrupció que han esquitxat totes les esferes de la nostra societat, sense excepció, sota una gran làpida de silenci còmplice.

Hem llegit profusament sobre comissions, contractes falsejats o fons públics repartits conforme a la llei humana, on el patró es repeteix: xarxes clientelals ben organitzades i greixades, estructures internes pseudoopaques, diners públics com a botí i una reacció institucional reiterativa. Aquí, allí i allà.

Tots els escàndols, damunt de la taula, no són més que l'últim episodi d'una sèrie que evidencia un problema estructural en la nostra societat que menysprea regir-se i governar-se des dels valors que converteixen en bona la nostra convivència col·lectiva. Si hi ha alguna cosa que uneix a totes les trames de corrupció és una normalització de l'abús del poder i l'ús de l'administració per a finalitats personals i/o partidistes.

El poder no es corromp per atzar

Cada escàndol que hem vist amb els nostres propis ulls té el seu context, però també mecanismes similars com la creació de fundacions o empreses pantalla, manipulació de contractes o subvencions públiques, construcció de xarxes clientelistes i la necessària gestió de tot amb opacitat amb complicitat interna. Parlem clar, siguem directes, no li donem masses voltes a la veritat.

No importa on estigui situat el poder i des d'on actuï aquest; els escenaris són diversos, però la lògica és la mateixa. El poder no sembla corrompre per atzar, sinó que s'organitza.

La majoria dels casos triguen anys a ser jutjats —quan ho són o són simplement paralitzats "sine die", per què prescriguin?—, i molts acaben amb condemnes simbòliques, arxius oportuns o responsabilitats diluïdes. Fins i tot quan hi ha sentències fermes, el mal a la confiança pública ja està fet. I l'oblit col·lectiu arriba.

L'abstenció com a protesta silenciosa enfront de la corrupció sistèmica

I el més greu és que, en totes les ocasions, la corrupció no castiga eternament als seus autors, però sí que es converteix en una condemna perpétua per als qui la van denunciar. Perquè la corrupció sempre busca una sortida, i s'oblida tot, perquè s'integra en el relat col·lectiu com una persecució, com una “guerra bruta” o una “caça de bruixes”. I per què ens sonarà tant aquest conte?

No es tracta només de comportaments individuals immorals, que també. El que l'anàlisi de tots els casos revela és una fallida estructural constant del sistema de controls que permet finançaments il·legals durant desenes d'anys, famílies polítiques que barregen el públic amb el privat, gestors que converteixen les emergències o les desgràcies col·lectives en una oportunitat econòmica. Alguna cosa que produeix un gran cansament col·lectiu, tant de cansament, que l'abstenció en les urnes és la protesta silenciosa en tendència que més creix al nostre país. Revisin les dades. 

Així que és clar que, mentre no hi hagi reformes institucionals reals, que abastin el control, la fiscalització efectiva i la transparència, aquests casos continuaran ocorrent cíclicament. No n'hi ha prou amb indignar-se, però s'agraeix que algú alguna vegada entoni un "perdoni'ns". Cal canviar a consciència les regles del joc perquè deixar de robar no depengui només de l'ètica personal de qualsevol "Rei nu" que s'enrojoli en la plaça de l'opinió pública.

I des de qualsevol creu en la qual et posin els dels "sepulcres blanquejats", tots els il·lustres passatgers corruptes d'aquest món, recorda aquests dies, benvolgut lector, el versicle de Lucas 23.34, que resa així: "Pare, perdona'ls, perquè no saben el que fan" . 

PD: L'expressió el rei nu prové del conte d'Hans Christian Andersen "El vestit nou de l'emperador", on un rei és enganyat per estafadors que li venen un vestit "invisible" que suposadament només els intel·ligents poden veur. El rei, per vanitat i por de semblar estúpid, fingeix veure-ho i desfila nu, fins que un nen assenyala la veritat: està sense roba. La història és una metàfora sobre la vanitat, el conformisme i el poder de la veritat aquesta sense filtres.