Als 55 anys del “crit de Zemla”

Fa 55 anys jo era un jove periodista acabat de titular a l’Escola Oficial de Periodisme que prestava serveis a la “Soli”, un dels diaris matinals que es publicaven aleshores a Barcelona. Vaig acudir a primera hora d’un dia de juny per cobrir el meu torn i vaig rebre de mans de Ramón, el teletipista, un feix de papers amb les últimes notícies que havien arribat per titular-les i preparar-les per al seu enviament a tallers. Una d’elles reproduïa certa nota oficial sobre els incidents ocorreguts uns dies abans a El Aaiún, capital de l’aleshores província del Sàhara. La vaig reelaborar i vaig donar curs, segurament sense adonar-me que havia tingut a les mans el primer episodi d’un procés històric força desafortunat que ha acabat generant un problema no menys greu per ser latent.

En efecte, el que havia passat en aquella remota ciutat del desert va ser l’anomenat avui “crit de Zemla”, la primera manifestació d’un nacionalisme emergent a l’últim territori colonial espanyol, que ha assumit com a pròpia la denominació tradicional que la historiografia hispana ha donat als moviments nacionalistes d’alguns dels seus territoris colonials, en consonància amb els anteriors crits de Dolores, Yara, Baire, Lares o Balintawak ocorreguts en diversos països del continent americà o a Filipines.

Tal com va passar en aquells altres indrets, l’autoritat no va saber trobar aleshores una resposta a allò que es plantejava en el seu cas com un moviment pacífic, i va sufocar aquella manifestació amb una repressió insensata que va produir alguns morts i va culminar amb l’assassinat de Basiri, el seu líder més destacat. Va ser només el primer acte d’una sèrie de despropòsits que va culminar amb l’abandonament precipitat del territori sis anys després sense haver complert el compromís adquirit amb el poble sahrauí d’haver fet possible la seva autodeterminació i deixant-lo en mans de dos països veïns, el Marroc i Mauritània, que el van ocupar en flagrant transgressió de la legalitat internacional.

55 anys després del “crit de Zemla”, el contenciós segueix tan viu com aleshores. Espanya, que va voler desfer-se irresponsablement del problema, continua sent, malgrat ella i als ulls de les Nacions Unides, la potència administradora “de iure” de l’últim territori no autònom pendent de descolonització al continent africà; el Marroc s’ha convertit —després de l’abandonament de Mauritània— en la potència ocupant “de facto” que l’explota, i el poble sahrauí és qui pateix les conseqüències de tot plegat. El Sàhara Occidental s’ha convertit per a la nostra vergonya en la Palestina del Magrib. I l’assassinat de Basiri és una responsabilitat pendent d’esclariment per part de la “memòria democràtica”.