Indignat sense fòbies

La fòbia, com ja hem comentat, és una realitat inventada que produeix efectes concrets. És una trampa que un mateix es fa a si mateix; no parlo de culpes, sovint trenca les pròpies forces. Però també és cultivable pels manipuladors; hi ha fòbies apreses per incitació sistemàtica.

Busquem raons ben argumentades, per donar compte del que veiem al nostre voltant i apropar-nos a explicacions adequades. Us proposo ara parlar del món polític espanyol, convuls, paralitzat i menyspreable.

No tinc cap aversió contra el socialisme, en absolut. No carrego les tintes contra els desperfectes que hagin pogut ocasionar els partits que invoquen aquesta ideologia (o qualsevol altra); les malifetes sempre depenen dels personatges que controlen a plaer les organitzacions. Sí que diré, en canvi, que sento un fàstic rotund, sense pal·liatius, per la mentida (la practiqui qui la practiqui), pel cinisme i per la barra dels representants públics, i més encara si tenen poder de govern (de vegades estan al capdavant sense poder governar, els compensa tenir el control dels diners públics).

Arribo així a l’inefable Pedro Sánchez. El veig com un infiltrat al PSOE en la recerca exclusiva de la seva pròpia ‘glòria’ personal. La seva ideologia és estar al poder. Es tracta, per tant, d’una ideologia acomodatícia, embolcallada de verbositat: buida de contingut i assessorada fins al mínim detall per experts en comunicació.

El capità de la coalició que es vanagloria de progressista (Junts, EAJ-PNB, Bildu, etc.) promou que l’absurd sigui considerat veritat; és un joc que practica amb mestria. La seva fatxenderia en pretendre una santedat laica (per sobre del bé i del mal) corromp la percepció dels qui se’l creuen. El seu manteniment en el poder promou múltiples xantatges i insolències dels qui, irònicament, van ser buscats per ell mateix (i per Cerdán) per sostenir el seu paraigua ‘progressista’. Així mateix, ha dividit els espanyols entre ‘bons’ i ‘dolents’. Des del principi li va convenir la fortalesa de Vox; raquític abans que ell arribés al poder. I ho ha aconseguit amb escreix. D’aquesta manera, té ‘coartada’ per mantenir-se: ‘una obligació cívica’ davant del que pot venir. En aquest cercle viciós en què s’ha convertit la nostra política, qui el rebat queda proscrit i reubicat en l’eix del ‘mal’. Tot això és grotesc i estúpid, però és real.

Desbloquejar els diferents cercles viciosos d’irradiació topa amb solucions ja assajades i fracassades. Estem entre el marasme i l’espasme, entre la immobilitat moral o física i la contracció involuntària dels nostres músculs. Lògicament, tot plegat envaeix d’una angúnia indescriptible els ciutadans més conscients i menys sectaris. Alguns pensen, assumint la vella cantarella franquista, que som un país ingovernable, estrany, diferent; impossible. És absurd, però està passant. Hem d’incidir en el trastorn de fons i procurar canviar de percepció. Com recuperar una relació positiva amb la pròpia imatge i amb la dels altres? En primer lloc, reconeixent el miratge en què estem instal·lats i activant l’allunyament del pànic que ens descontrola. Només així podrem millorar les nostres actituds i conductes. Això és fonamental. No es tracta només que arribi el dia del seu relleu, que inexorablement arribarà. No ho farà per les bones, sinó probablement per les urnes. Tampoc no tinc entusiasme per les altres opcions, menys encara per la que Sánchez ha potenciat; feu números del seu creixement.

El psicòleg italià Giorgio Nardone observa les fòbies com construccions de realitat que poden ser deconstruïdes i dotades d’una nova estructura. Ell assenyala que en teràpia no sempre convé establir una relació empàtica amb el pacient, sinó una intervenció estratègica que incideixi en la por i el dolor per provocar-ne la saturació i anul·lar-ne l’expressió patològica. Ja ens poden vendre la moto i dir que l’economia va com mai, però set anys de Sánchez han donat per molt: un deteriorament atroç de les institucions. Només els seus ‘hooligans’ poden negar les esquinçades sofertes (i les que poden venir). Com enfortir la nostra experiència emocional?

Nardone ha desenvolupat la tècnica de la pitjor fantasia per tractar els trastorns d’ansietat i de pànic. Tot pot anar a pitjor. Imagineu-vos Sánchez convertit a l’integrisme, islàmic o catòlic. No creieu que la seva cort el seguiria amb els ulls tancats, fervorosament?

La tècnica de la pitjor fantasia consisteix en una paradoxa terapèutica: provocar més por de la que es té; avançar-la a soles acabarà, de forma progressiva, per inhibir la que ja existeix i reestructurarà el punt de vista. Com seguir veient Sánchez? Un pobre home desorientat en les seves mentides. Ja ni el miro.