Un flotador en la tempesta

En efecte, Sánchez va delegar les responsabilitats que comporta la Secretaria d’Organització del PSOE, primer en José Luis Ábalos i, quan aquest li va fallar, en Santos Cerdán, i tots dos l’han venut per un plat de llenties que, en temps d’intel·ligència artificial, ve a ser alguna cosa com mossegades importants a canvi de la concessió d’obra pública.

La qüestió és que aquests dos personatges, més el lacai Koldo i, potser, algun altre individu encara no identificat, han fet miques el projecte de regeneració democràtica i tolerància zero amb la corrupció que va portar Pedro Sánchez a la Moncloa. Veurem si, quan es recuperi la normalitat, és possible reiniciar el programa o quedem atrapats en el fang del “i tu més” i el “tots els polítics són iguals”.

Després d’una reunió maratoniana de la Comissió Executiva del partit, Sánchez va comparèixer a la seu del PSOE per anunciar que descartava dimitir, que compareixeria al Congrés per donar explicacions, proposar la creació d’una comissió d’investigació i encarregar una auditoria externa al partit per arribar al fons de la qüestió (altres, en canvi, trencaven discos durs a martellades abans que la justícia els requisés). Tot i això, en la compareixença es va trobar a faltar alguna mesura encaminada a regenerar el nostre sistema democràtic.

A continuació, Pedro Sánchez va iniciar una ronda de contactes amb els socis de Govern i de la majoria d’investidura per tancar files i limar diferències. Tanmateix, ni en aquestes converses ni a la sessió de control al Govern celebrada dies enrere al Congrés, el president ha aconseguit convèncer ni a Sumar ni a la resta de partits que li van donar suport per ser investit. L’opinió generalitzada és que li va faltar contundència i claredat. Tampoc ha agradat gens que s’anunciés la compareixença del president per al 9 de juliol, en una sessió on, a més de la corrupció, es tractaran altres temes com la propera cimera de l’OTAN, el Consell Europeu i una conferència de l’ONU a Sevilla. Segons els socis, a banda de ser una data massa llunyana, es vol diluir el tema central: les corrupteles.

Qui, una vegada més, va demostrar la seva agudesa política va ser Podem. El seu portaveu, Pablo Fernández, va descartar reunir-se amb Sánchez perquè consideraven que és una “operació de rentat de cara d’un partit corrupte”, i la seva líder, Ione Belarra, no es cansa de repetir que el cicle polític de Pedro Sánchez ja ha acabat. Deuen pensar que, amb la dreta i l’extrema dreta al poder, a ells els anirà millor.

Sánchez necessita temps per refer la situació i recuperar la iniciativa. És lògic pensar que els membres de la majoria d’investidura li apretin les clavilles, però no el deixaran caure: ningú vol una convocatòria anticipada d’eleccions, tret que l’afer de la corrupció es podreixi més. La perspectiva d’un executiu format per PP i Vox no il·lusiona ningú, excepte els mateixos interessats.

La política, com la vida, té girs inesperats, i ara resulta que Junts, que ha estat el soci més díscol de tota la legislatura, pot acabar sent per a Pedro Sánchez i el seu Govern una mena de flotador enmig de la tempesta.

No pocs analistes polítics coincideixen a assenyalar que PP i Junts, tard o d’hora, acabaran pactant per governar el país. Al cap i a la fi, comparteixen credo ideològic, sobretot en l’àmbit econòmic i social. Tot i així, un acostament dels de Puigdemont a aquells que han fet tot el possible perquè el català no sigui oficial a Europa, o que la seva principal dirigent es negui a utilitzar l’auricular i s’absenti d’una reunió perquè s’hi parla en euskera o català, és una cosa que no es poden permetre per la sagnia de vots que els suposaria. A més, els juntaires necessiten que es resolgui la llei d’amnistia, que està al Tribunal Constitucional i que, pel que sembla, no es resoldrà abans de finals d’any. D’altra banda, sorprèn el silenci de Carles Puigdemont des que va esclatar el cas Cerdán, quan habitualment es prodiga a les xarxes socials comentant la situació o les notícies polítiques.

En els pròxims dies, Pedro Sánchez té una agenda internacional endimoniada: una entrevista amb Donald Trump i la cimera de l’OTAN, on es pretén que els aliats destinin un 5% en defensa (una cosa que Sánchez ja ha dit que és impossible). Però el que realment necessita el president és arribar, políticament, viu a la tardor. I és que per llavors s’espera la sentència de l’operació Kitchen i alguna altra que podria afectar el PP. També es coneixeran les dades de la temporada turística, que sembla que serà de rècord. A la Moncloa pensen que amb les resolucions judicials es podrà posar els populars contra les cordes i, amb unes xifres econòmiques excel·lents i l’atur en mínims històrics, es podrà recuperar la sintonia amb la ciutadania.

La situació és preocupant i tot és possible. Però mentre no aparegui informació comprometedora sobre el finançament del PSOE ni apareguin noms rellevants o membres de l’Executiu vinculats a Cerdán i els seus còmplices, anirem tirant amb una estabilitat molt inestable. Però si hi ha més revelacions i són de pes, s’haurà de donar per acabada la legislatura, i el Govern de progrés i de reformes socials quedarà com una cosa que va ser bonica mentre va durar.

Bernardo Fernández