Un infart en plena protesta a Montserrat

El matí del 23 de juny, poc després de les deu, mentre tenia lloc una acció de protesta pacífica organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) davant l’estació superior del cremallera de Montserrat, un dels participants es va desplomar sobtadament a terra. Es trobava enmig de la concentració quan va patir una pèrdua de consciència brusca, acompanyada de convulsions. L’ambient, ja carregat per la temperatura elevada i per la tensió pròpia d’aquests actes, es va omplir d’inquietud i nervis.

Alguns assistents van demanar ajuda i van cridar si hi havia cap metge entre els presents. En la meva condició, vaig respondre immediatament a la crida i em vaig acostar al pacient. En aquell moment, ja havia recuperat la consciència, però presentava un estat general preocupant: pal·lidesa, sudoració freda i debilitat extrema. Els signes clínics feien pensar en un episodi greu.

Després d’identificar-me com a metge i assegurar l'entorn, vaig iniciar l’interrogatori clínic bàsic. L’home, amb veu feble però coherent, m’explicà que havia pujat a peu des de Monistrol de Montserrat, per camins de fort pendent, i que a mig trajecte havia començat a notar una pressió toràcica progressiva i intensa, que no havia desaparegut. Durant l’acte s’havia sentit encara més dèbil, amb sensació de mareig i suor freda, fins que va perdre el coneixement.

Gràcies a la col·laboració immediata d’un infermer del Monestir de Montserrat —avisat ràpidament— i d’un altre manifestant que era metge digestòleg, vam traslladar el pacient a l’ombra. La temperatura ambiental era extrema —uns 33 °C— i la calor radiant del terra dificultava qualsevol millora espontània. El vam col·locar en posició còmoda i vam controlar les constants vitals bàsiques: el pols era ple, la tensió arterial, acceptable. No hi havia signes de descompensació aguda, però no vaig tenir cap dubte que el quadre clínic era altament suggestiu d’un infart agut de miocardi.

Vam comprovar que el desfibril·lador extern automàtic (DEA) disponible funcionava correctament i el vam mantenir a punt per si calia actuar. Davant d’una sospita fundada d’infart, vaig contactar immediatament amb el 112 per activar el codi infart, un protocol d’actuació urgent que permet coordinar el trasllat i el tractament ràpid de pacients amb patologia coronària aguda.

La resposta del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) va ser modèlica. En menys de trenta minuts va arribar una ambulància medicalitzada, amb un equip sanitari capacitat per fer proves diagnòstiques sobre el terreny. L’electrocardiograma realitzat va confirmar la sospita inicial. Davant la gravetat del cas i el risc evident de deteriorament durant un trasllat terrestre llarg i complex, es va activar el transport aeri sanitari.

L’helicòpter medicalitzat va arribar amb gran celeritat i va traslladar el pacient a l’Hospital de Bellvitge en un vol de només set minuts. Un cop a l’hospital, el pacient va ser atès de forma immediata a la sala d’hemodinàmica i sotmès a un cateterisme cardíac d’emergència. Aquest procediment, mínimament invasiu, consisteix a introduir un catèter per una artèria —habitualment la femoral o la radial— fins a les artèries coronàries del cor. Un cop localitzat el vas obstruït, s’hi pot implantar un stent, una petita malla metàl·lica que actua com a pròtesi interna per mantenir-hi el flux sanguini obert.

Entre l’inici del dolor toràcic i la reobertura de l’artèria afectada —el que anomenem tècnicament interval dolor-agulla— van transcórrer 75 minuts. Si bé aquest temps es consideraria subòptim en un entorn urbà amb accés immediat a un hospital de referència, en un indret tan aïllat com Montserrat, d’accés limitat i allunyat dels centres amb capacitat d’hemodinàmica, es tracta d’un temps excel·lent. En molts escenaris urbans, només la logística de coordinació i trasllat ja supera aquest llindar. Aquest cas confirma que el SEM és un servei de resposta ràpida, eficaç i altament professional, fins i tot en condicions adverses.

També cal subratllar l’enteresa del pacient, que en tot moment va col·laborar i va mantenir una actitud serena, malgrat la gravetat. Aquesta actitud facilita —i molt— la feina dels equips d’emergència.

Tot plegat posa en valor l’existència i el bon funcionament de dispositius com el SEM, la xarxa de cateterisme urgent, el sistema de codi infart i la coordinació entre serveis sanitaris. En un context de pressió pressupostària, de manca de reconeixement professional i de saturació estructural, convé recordar que molts mecanismes del sistema sanitari català funcionen amb nivells d’excel·lència. I cal dir-ho amb veu clara. I defensar-ho.

No tot, però, va funcionar igual de bé. En el moment de l’incident hi havia presència d’efectius dels Mossos d’Esquadra, de la unitat antiavalots, que exercien funcions de vigilància i control de la protesta. El seu comportament va ser distant i poc col·laboratiu: es van limitar a sol·licitar la meva identificació professional i no van oferir cap mena de suport ni assistència en la gestió de l’emergència. És evident que el seu entrenament està orientat al control d’ordre públic, però no a l’atenció de ciutadans en situació de risc vital. I aquella situació no era de seguretat, sinó de vida o mort.

És important remarcar que els agents de seguretat destinats a dispositius de control haurien de tenir, com a mínim, formació bàsica en suport vital, gestió d’entorns d’emergència i col·laboració amb equips sanitaris. No es tracta de convertir-los en sanitaris, sinó d’oferir-los recursos per no entorpir una actuació crítica i, si cal, facilitar la tasca dels professionals de la salut. En aquest cas concret, els Mossos d'Esquadra no van estar a l’alçada de la situació.

El que sí va funcionar —i amb escreix— va ser la cadena assistencial del SEM. Des del moment de la crisi fins a la revascularització coronària, l’actuació va ser ràpida, rigorosa i salvadora. El SEM sí que hi va ser. I això és el que importa. Enmig d’una protesta ciutadana i sota un sol inclement, aquell matí a Montserrat, un home va salvar la vida. Gràcies a la rapidesa, a la professionalitat, i al treball conjunt de sanitaris, ciutadans i serveis d’emergència. Gràcies a una estructura pública que, malgrat totes les dificultats, resisteix amb dignitat i eficàcia.

Aquest és un exemple real del país que podem ser. Un país que, fins i tot quan protesta, cuida.