De l'estructura a l'individu

Reflexionant sobre el títol del present article (una cosa que m’ocupa des de fa molt de temps), repassem els següents arguments:

1r.- Amb els primers passos humans sobre la terra, vam tenir, com a individus, la necessitat d’agrupar-nos, de sentir-nos arropats pels nostres semblants i de cooperar en les diferents estructures grupals, ocupant-hi un lloc determinat segons la necessitat o la capacitat. El lideratge o la submissió a les normes que conformen aquestes estructures sempre han estat sotmesos, no només a les circumstàncies que envolten l’individu, sinó també al caràcter que el configura.

2n.- En néixer, la genètica ens dona forma externa i en potència forma interna capacitant. Sent l’epigenètica l’encarregada de dotar les nostres accions d’una “intenció adaptativa” i la genètica d’una “intenció intrínseca” (així anomeno jo aquestes “intencions”, entre cometes per considerar-les inconscients); però:

On queda el lliure albir?
On la voluntat de ser?
On la consciència i la consciència individuals?
Naixem programats per després ser sotmesos o modificats per noves programacions?

3r.- Tots percebem el món; però:

¿La percepció individual del món alberga, si més no, un sol àtom de llibertat?
¿Aquesta reflexió que ens ocupa procedeix de la voluntat o de la necessitat programada de conèixer-nos i conèixer els nostres congèneres?
¿Pensant (a la cartesiana) som capaços de percebre’ns com a éssers existents?
¿És el sentiment qui ens capacita per trobar-nos i saber-nos individus?

4t.- No podem dotar-nos de respostes d’identitat (platònica) absoluta, que es desprenguin del Món paradigmàtic de les Idees. Tractar de conèixer-nos o de conèixer els nostres semblants sempre ensopega amb el mateix accident (aristotèlic); amb allò que baixa de l’absolut i aterra en el relatiu.

5è.- Segons m’inclino a pensar, sempre hem estat obsessionats amb tres recerques: Jo, llibertat i Déu. Déu ens dotaria d’origen i, per tant, de semblança i sentit; la llibertat seria la substància primigènia que configurés el nostre JO.

Exposat l’anterior, m’adono que, mal que pesi al caràcter independent, necessitem els altres. Estem condicionats per l’entorn, per les vivències i herències que han anat configurant aquest caràcter. Ens sentim tan relativament lliures que, com que no és agradable assaborir res absolut de manera relativa, ens aferrem a les estructures, a l’ordre; al que m’agrada anomenar: el full d’Excel on aboquem les dades de la vida, dotant-les de valors per capacitar-nos i enfrontar les circumstàncies.

És devastador buscar-nos i no trobar-nos; però quan trobem, encara que només sigui un raig de veritat, d’autenticitat, de ser…, de Déu, tastem un petit aperitiu de llibertat; i això fa tanta por, ens dota de tanta responsabilitat, que podem sortir fugint esverats.

Hi ha interrogants universals als quals tard o d’hora hem d’enfrontar-nos:

Qui sóc jo?, ens preguntem amb angúnia.
Per què l’únic que podria arribar a saber (a la socràtica) és que no sé res?
Serà l’ombra (junguiana) qui m’espanta tant?

Potser preguntar a la ment no sigui el més encertat, perquè ella no sap; només raona, especula i pregunta. Potser el millor sigui (com deia Unamuno) pensar el sentiment i sentir el pensament. El pensament, per si sol, ens porta al laberint d’Ariadna, desitjant fugir del minotaure del dubte; però si l’unim al sentiment agafarem el fil vermell que promet conduir-nos al paradís de la veritat.

Sovint imagino que aquesta matriu és en realitat una prova; la del guerrer de la llum que cerca, com tot Ulisses, la seva Ítaca particular. L’Odissea de la vida té cants de sirenes i illes que ens empresonen; però allà hi ha la pàtria, la terra lliure a la qual pertanyem i que ens pertany, la que tot rei de si mateix ha de governar.

I, de nou, em pregunto:

¿Pertànyer a l’existència és compatible amb pertànyer-nos?
¿Existim com a força dependent d’una xarxa de fortaleses?
¿Hi ha la possibilitat de ser una força independent?
¿Ser lliures és reconèixer-nos separats del món i alhora trobar al món la nostra mirada?

Començava aquesta reflexió (en forma d’article) titulant-la: DE L’ESTRUCTURA A L’INDIVIDU. Sí, l’una i l’altra són inseparables en aquest món. Caminar sols és impossible, tots necessitem la força de tots per sostenir-nos. La xarxa de circumstàncies que s’interconnecten potser pertany a un programa col·lectiu, format al seu torn per subprogrames individuals. L’origen serà possiblement la intel·ligència del Programador/Enginyer-Diví; però em queden altres preguntes per acabar:

¿Serà possible que, en aquesta Odissea, de possibles vides successives també, arribem a Ítaca/llibertat; la “Terra Promesa”?
¿Estem destinats a regnar sobre nosaltres mateixos a imatge i semblança del nostre Programador Diví?
¿Qualsevol circumstància (orteguiana) podria ser superada?
¿El Superhome (nietzscheà) és completament lliure o només producte d’un disseny preconcebut?

En aquest pla, potser mai arribem a respondre aquestes preguntes o, si ho fem, serà des d’una perspectiva innovadora, des d’allò que ens espera; però si ens espera ja no estem parlant de llibertat, sinó de programació… La paradoxa és servida.

Imagino que la llibertat absoluta s’amaga en el nexe que ens uneix com a individus a l’estructura de la qual podríem desprendre’ns, arribada la maduresa; igual que la poma es desprèn de l’arbre.

¿Serà el nostre destí tornar a la terra com a llavor i convertir-nos en arbre; en estructura particular; fractal a imatge del primer fractal…?