L'hora dels depredadors

Les defenses antiaèries israelianes més eficaces són burlades mitjançant una saturació de drons i projectils. D’aquesta manera, alguns míssils arriben a l’objectiu, sembrant devastació i dolor. L’exèrcit rus pot enviar milers d’homes a una mort segura —"soldats d’un sol ús"— per detectar amb exactitud les posicions enemigues. Imposar-se per saturació. Aquesta és la consigna del moment. Les defenses cognitives de l’opinió pública també són sotmeses, dia rere dia, a un bombardeig mediàtic incessant de saturació. Cada matí ens porta notícies d’una nova massacre a Gaza, d’una nova amenaça aranzelària de Trump, de l’escalada bèl·lica a l’Orient Mitjà davant la qual el món conté l’alè... Esmorzem amb la darrera recerca de la UCO, amb l’anunci d’una revelació que —“aquesta vegada sí”, jura Feijóo— farà caure el govern de Pedro Sánchez... Davant d’una allau així d’estímuls, amplificats per unes xarxes socials desproveïdes de qualsevol filtre de veracitat, resulta cada vegada més difícil distingir el que és cert del que és fals. Més encara: la raó es veu impotent i tetanitzada... mentre la societat es polaritza, renegant d’un sistema democràtic que ja no percep com un refugi davant la incertesa, es torna irritable i voreja la violència.

Com hem arribat fins aquí? Per entendre tot el que ocorre cal alçar la mirada, escodrinyar l’horitzó, no permetre que la saturació emboteixi els nostres sentits. A aquest necessari esforç intel·lectual contribueix un interessant assaig del politòleg i assessor italo-suís Giuliano da Empoli, “L’heure des prédateurs” (“L’hora dels depredadors”), editat recentment per Gallimard. Hem entrat en una nova era. Dècades de globalització neoliberal han engendrat una nova realitat geopolítica, marcada pel ressorgiment de les ambicions imperialistes, així com per un desenvolupament tecnològic que ha propiciat una reconfiguració de les elits del capitalisme. L’escena internacional s’omple d’autòcrates i la guerra torna a estar a l’ordre del dia.

Potser no vam saber llegir els senyals del que s’apropava. La primera elecció de Trump no va ser un accident de la història, sinó l’anunci d’uns imminents temps de caos, fúria i fortes pulsions regressives de la civilització i la cultura. Tanmateix, les democràcies liberals, embriagades per la il·lusió d’un planeta regit per les regles pacificadores del comerç i capaç de circumscriure en llocs llunyans els conflictes armats, es van mostrar pusil·lànimes davant les primeres envestides del nou desordre mundial. “En ocupar Crimea l’any 2014, Putin va trencar el tabú, laboriosament construït després de la Segona Guerra Mundial, que prohibia a qualsevol país recórrer a la força per modificar les seves fronteres. La invasió d’Ucraïna el 2022 va amplificar el missatge per als més distrets. La guerra torna a estar de moda. Els dirigents que la invoquen guanyen eleccions. I alguns passen després a l’acció.”

Efectivament, no exagerava Bukele —el president salvadorenc conegut pels seus mètodes expeditius contra les “maras”... i contra qualsevol que s’interposi en el seu camí— en afirmar que la reelecció de Trump suposava una bifurcació en el devenir de la humanitat. “El que ha canviat en els darrers vuit anys —ens diu Da Empoli— és que els fonaments sobre els quals es basava l’antic ordre s’han esfondrat. Si, a mitjans de la dècada de 2010, els partidaris del Brexit, Trump i Bolsonaro podien aparèixer com un grup d’outsiders que desafiaven l’ordre establert mitjançant una estratègia del caos, com farien els insurgents en guerra contra una potència superior, avui la situació s’ha capgirat: el caos ja no és l’arma dels rebels, sinó el segell dels dominants. Si, a Occident, la primera meitat del segle XX va ensenyar als polítics les virtuts de la contenció, la desaparició de la darrera generació sorgida de la guerra ha propiciat el retorn d’uns demiürgs que reinventen la realitat i pretenen modelar-la al seu gust.”

L’autor ens parla d’un moment “borgià” de la història, referint-se a la figura de Cèsar Borja —encarnació del Príncep de Maquiavel, agosarat, astut, disposat a fer servir la força per sotmetre els seus rivals i consolidar el seu poder. I, certament, des de l’Orient fins a la Casa Blanca, passant per Rússia, Turquia, l’Aràbia Saudita, l’Argentina o El Salvador —sense oblidar el govern de Netanyahu—, el món apareix governat per una plèiade de caudills desproveïts de qualsevol imperatiu moral. Tot plegat és fruit d’una conjunció de factors. En temps de la Guerra Freda, la dissuasió nuclear contenia l’enfrontament entre les dues grans potències. Tanmateix, després de l’enfonsament de la URSS, els anys expansius de la globalització han permès l’ascens de nous actors en disputa per l’hegemonia mundial —la Xina— i el retorn de potències regionals ambicioses. La humiliant retirada americana de l’Afganistan, abandonant Kabul als talibans, va marcar un punt d’inflexió en aquest sentit. “L’evolució del marc geopolític i els progressos tecnològics han posat fi a una fase de relativa calma: l’atemptat contra les Torres Bessones, que va rellançar la Història malgrat la seva mort anunciada, va costar menys d’un milió de dòlars. Avui, un portaavions que costa deu mil milions de dòlars al govern americà podria ser enfonsat per dos o tres míssils hipersònics xinesos per valor d’uns quinze milions. (…) L’atac costa molt menys que la defensa.” Vet aquí un poderós incentiu per a les guerres.

Mirant a aquell laboratori de la política que ha estat Itàlia al llarg dels segles, Giuliano da Empoli afegeix: “A l’època de Leonardo da Vinci, les antigues institucions, els petits estats i les repúbliques escampades per tota la península italiana van sucumbir en la seva majoria davant la violència desfermada. (…) Avui, les nostres democràcies encara semblen sòlides. Però que ningú dubti que el pitjor està per arribar. El nou president americà s’ha posat al capdavant d’un seguici bigarrat d’autòcrates desacomplexats, de conqueridors de les grans empreses tecnològiques, de reaccionaris i de conspiranoics impacients per embolicar-la. Una era de violència sense límits s’obre davant nostre i, com en temps de Leonardo, els defensors de la llibertat semblen singularment mal preparats per a la tasca que els espera.”

Però, d’on sorgeix aquest ímpetu? De les pròpies entranyes del capitalisme. Al capdavall, Trump no fa sinó ressonar amb les tendències de la seva època. La globalització va deixar enrere una legió de perdedors entre les classes treballadores —a qui l’esquerra va deixar en gran part de banda— i la còlera dels quals ha sabut capitalitzar l’extrema dreta. “Renunciant a transformar, o ni tan sols a governar el capitalisme i a combatre les desigualtats econòmiques, els demòcrates es van conformar amb l’objectiu més modest de representar les minories. Una cosa meritòria en si mateixa, però que no qüestionava les dinàmiques que van modelar el conjunt de la societat americana des de l’inici de la dècada de 1980.”

Aquest fenomen s’ha combinat amb l’evolució d’una poderosa cohort empresarial vinculada a les noves tecnologies i, molt especialment, al desenvolupament de la intel·ligència artificial, sens dubte la facció més pujolosa dins del capitalisme del segle XXI. Després d’haver estat mimades per les institucions, aquestes indústries, amb l’aura d’una modernitat disruptiva, han assolit una preeminència que les porta a voler superar les constriccions que encara deriven de la democràcia liberal. Així doncs, si una part creixent del poble, desenganyat i ressentit, gira l’esquena a les institucions, els capritxosos arximilionaris de Silicon Valley volen desfer-se del personal que les encarna. Trump és el nexe entre uns i altres. “Els conqueridors de les tecnològiques han decidit desempallegar-se de les velles elits polítiques. Si aconseguissin els seus objectius, el món de Lindner (dirigent liberal que va voler raonar amb Elon Musk i que aquest va humiliar donant suport explícit a Alternativa per Alemanya) i de tots els seus semblants, liberals i socialdemòcrates, conservadors i progressistes, tot allò que estem acostumats a considerar com l’eix vertebrador de les nostres democràcies, serà escombrat del mapa.”

La democràcia no va saber imposar normes ni restriccions a aquests “conqueridors” i a les seves plataformes. Va creure que patrocinaven una era de llibertat quan en realitat s’han convertit en l’empenta decisiva de l’autoritarisme. De la mateixa manera que el mercat, abandonat a si mateix, esdevé disfuncional i generador de desigualtat, la digitalització, sense governança, fa de l’algoritme un vector d’explotació i opressió humana. “Més que artificial, la IA és una forma d’intel·ligència autoritària, que centralitza dades i les transforma en poder.” Sense un canal democràtic, la IA, lluny de generar ordre i progrés, engendra caos, expressant així el tret més genuí i definitori del capitalisme en la seva fase actual senil. “Avui, en lloc de desenvolupar-se sota el guiatge del govern, com va ser el cas de les armes atòmiques i altres tecnologies militars, la IA es desplega sense cap control, en mans d’empreses privades que s’eleven al nivell d’estats nació.” En aquest sentit, conclou Da Empoli, “més enllà de les preferències individuals —i per damunt de les baralles personals entre dos personatges com Trump i Elon Musk, caldria afegir—, la convergència entre els senyors de les tecnològiques i els borgians és estructural.” “Els individus i les societats hauran de decidir quins aspectes de la vida reserven a la intel·ligència humana i quins aspectes confien a la IA o a la col·laboració entre l’home i la IA.”

Panorama ombrívol el que se’ns presenta, temible l’aliança que es conjura contra la democràcia i la pau. I, per tant, contra totes les conquestes socials. Un canvi d’època com el que estem vivint exigeix a l’esquerra una profunda reflexió estratègica. No hi ha marxa enrere. Ja res no serà com abans. No ens salvaran les conegudes rutines de la democràcia institucional. Caldrà defensar els valors de la igualtat i del progrés, regenerar una democràcia avançada, amb molta més audàcia. Serà necessari que l’esquerra redefineixi el seu programa de transformació, renovant ideals i traçant un camí de lluita que pot requerir les energies de més d’una generació militant. Per descomptat, caldrà començar defensant posicions. Però no podem ajornar la tasca d’alçar la vista per orientar-nos enmig de l’estrèpit i la confusió que regnen al nostre voltant.