Carta oberta a Felipe González

Benvolgut company Felipe:

Mai vaig arribar a pensar que escriuria una carta com aquesta. M'impulsen a fer-ho les teves freqüents declaracions i/o cometaris sobre les iniciatives polítiques del Govern que presideix Pedro Sánchez, sempre agres i crítics i això, em genera perplexitat, decepció i enuig. 

Vagi per davant que des de molt aviat vaig ser seguidor teu, encara que no sempre vaig estar d'acord amb les teves decisions. Al meu entendre, has estat un dels grans estadistes que va donar Espanya en el segle XX i un dels millors presidents de govern del nostre país en el segle passat.

Els partits polítics necessiten per a créixer i sobreviure el paraigua d'un líder i, en la societat que ens ha tocat viure, per a ser líder cal tenir unes capacitats comunicatives excepcionals. Aquesta qualitats enforteixen al dirigent en el si de l'organització i el projecten com a reclam electoral. Els mitjans de comunicació necessiten interlocutors que comuniquin amb nitidesa i certa passió. Si donem un cop d'ull al nostre entorn i al passat més o menys recent, veurem que els dirigents polítics que han prevalgut en el temps han estat aquells que han tingut unes capacitats comunicatives fos del comuna, i tu Felipe les has tingut i, segons sembla, les conserves bastant intactes. Potser perquè sempre vas tenir una immensa capacitat de persuasió.

Vas ser i ets un mestre de la paraula parlada. Els teus discursos en el Congrés dels diputats eren petites joies. La teva veu captivava i convencia, tant el que deies com la forma en què ho deies, l'entonació, els gestos, és a dir el llenguatge corporal, eren un representació gairebé perfecta i això feia que transmetessis convicció. Com deia un antic company: “quan parla Felipe fins a la meva mare ho entén, quan parla…, a vegades no ho entenc ni jo”. 

Sempre he pensat que si connectaves amb els ciutadans era perquè a més de la teva facilitat de paraula, la gent veia que després del teu discurs hi havia una idea clara per a modernitzar i europeïtzar Espanya. Tu exposaves les teves idees, les justificaves, les defensaves i les portaves a la pràctica, sabent que governar amb idees té costos. 

En el pas de la dictadura a la democràcia, el PSOE va aglutinar en les seves files un sèrie de joves d'una capacitat excepcional que van elaborar un projecte polític que acabaria sent l'eix vertebrador de la Constitució, el nucli del programa electoral del 82 i l'embrió per a la modernització d'Espanya. Llavors, va aparèixer un gran comunicador ─que eres tu─ i vas saber aglutinar les diferents sensibilitats que existien dins de l'organització, construir un discurs i desenvolupar un estil amb el qual tot el partit es va identificar. Això ho van captar de seguida els mitjans de comunicació que van trobar en tu el relator ideal i et van convertir en el protagonista de la vida política, molt per sobre del propi partit i, per descomptat, dels adversaris polítics. 

Justo és a dir que vas tenir sort (en la vida, com en la política, mai ve mal), la implosió de la UCD et va facilitar molt les coses. A més, mai vas ser ni fonamentalista ni oportunista i això va jugar al teu favor. En aquells temps, vivíem en un desori permanent i la ciutadania volia ser governada i saber que hi havia un govern que s'ocupava del país i posava rumb al futur i tu vas ser qui capitanejo aquesta nau.

No obstant això, en la teva gestió també va haver-hi qüestions fosques o poc virtuoses que van esclatar amb especial virulència en les dues últimes legislatures, encara que és molt probable que portessin molt temps incubar. No les esmentaré, segur que les tens molt presents, com també recordaràs que quan pintaven bastos deies que tu t'acabaves d'assabentar per la premsa.

Però tornem al present: has criticat amb summa duresa la llei d'amnistia. A mi tampoc em va agradar. No obstant això, cal reconèixer que algun efecte positiu ha tingut, sobretot, en els sectors més temperats de l'independentisme, la situació a Catalunya s'ha girat com un mitjó, es torna a respirar un aire de normalitat i tenim un president socialista en la Generalitat. No està malament.

En canvi, no has dit absolutament res sobre qüestions com la situació econòmica del nostre país que va molt millor que qualsevol una altra de la UE, ni del descens del nombre d'aturats, autèntic taló d'Aquil·les de tots els governs. Mai t'has referit a la reforma del mercat laboral que està fent disminuir els contractes en precari de manera considerable. Tampoc t'he sentit comentar res sobre les polítiques socials i de distribució de la riquesa que han dut a terme Sánchez i el seu equip. T'imagines la pandèmia amb M. Rajoy en la Moncloa? Millor que no. Francament, hauria estat molt reconfortant que les teves crítiques haguessin anat acompanyades amb algun reconeixement a la gestió perquè, en set anys que porta Sánchez governant, alguna cosa haurà fet bé com, per exemple, regular per llei la pujada de les pensions conforme al IPC. No et sembla?

Mai vas tenir una sintonia franca amb Pep Borrell i molt menys, quan va tenir la “gosadia” de desafiar a l'aparell del partit, forçar unes primàries i, a més, guanyar-les. Tampoc la teva relació va ser fluida ni cordial amb José Luís Rodríguez Zapatero. Però és que, a Pedro Sánchez, no sé si li tens animadversió personal, en això no entraré, però política és una evidència poc qüestionable. 

Aquests últims dies, t'he sentit dir que si Sánchez es torna a presentar tu no ho votaràs. És clar que com a ciutadà d'un Estat social i de dret pots votar a qui vulguis o no votar. Faltaria més. No obstant això, tu, a més de ser un ciutadà més, ets un referent polític per a milers i milers de ciutadans, tens una biografia i això marca. 

En fi, penso que, per un acte de lleialtat política, havia d'escriure aquesta carta. Et desitjo el millor, i espero que renunciïs a ser un gerro xinès. No és fàcil, però hem de saber deixar passo als que ens vénen darrere.

Amb molt d'afecte, et faig arribar una salutació cordial.