Juro, perjuro i fico la pota

Llegint aquests dies el divertit i documentat llibre d’Alfonso Domingo Cabaret Iberia, he trobat una anècdota que m’ha deixat bocabadat. Explica Domingo que, presidint el Congrés dels Diputats Julián Besteiro (ho va fer entre 1931 i 1933), l’admirable professor socialista va estar a punt de suspendre una sessió perquè les seves senyories es dedicaven a taral·lejar melodies enganxoses. Me’l vaig imaginar i de seguida em van assaltar preguntes sense resposta: eren molts els qui taral·lejaven?, cantussejaven de forma espontània?, eren de partits diferents?, de quins? Un comportament pueril que, en cas que es repartís de manera transversal a la Cambra, podia mostrar camaraderia més enllà de la filiació política; cosa que sempre és desitjable per a la concòrdia i el bon humor.

Prenent un cafè amb una amiga, li vaig explicar això mateix. La seva resposta va ser immediata: “Molt millor això que allò de la Vallugera”. Aquesta diputada d’ERC acabava de ser fotografiada vulgarment estirada sobre l’escriptori de l’escó d’Ábalos, al Grup Mixt. Descurada, la seva manca de compostura i de respecte evidenciava que li era ben igual el que s’hi digués, i que fins i tot podia semblar-li divertit cagar-s’hi in situ. No era la fatxenderia babau d’Aznar damunt la taula de Bush (una postura complexada que semblava dir als espanyols: “mireu de què sóc capaç”, “mireu com d’integrat estic entre la gent important”); ella va ser enxampada en una pose grollera. La seva vulgaritat i manca de maneres degraden un Parlament; a una persona així col·loquialment se li assigna un qualificatiu que m’estalvio d’escriure i que no us costarà gaire identificar.

Fa poc més de dos mesos, Vallugera va interrompre un interrogat (en una comissió d’investigació) perquè aquest li acabava de dir “senyora” i es va queixar (sense maneres, de forma grollera, amb dura fatxenderia): “O senyoria o diputada, però no em digui senyora”. L’abrupta diputada té la pell molt fina segons per a què: indignada, va dir que li molestava el to ofensiu de l’interrogat. Val més veure aquella breu escena, enregistrada i disponible per a tothom, que afegir-hi més paraules.

Anem ara al seu ínclit company de files Rufián. Fa gairebé deu anys que va entrar al Congrés i va afirmar que només hi estaria divuit mesos, “com a màxim”. Però aquí el tenim. No passa res. En aquesta darrera dècada s’ha disparat no només la manca de cortesia entre polítics, sinó l’ostentació de ser mal educat (algunes fins i tot exhibeixen un aspre supremacisme hispanòfob, sense renunciar a cobrar substanciosos emoluments de l’Estat). Coincideix amb l’apoteosi de la mentida i de la paraula buida; digueu-ne ‘postveritat’ perquè quedi més modern. Diu Rufián que “l’esquerra no pot robar, nosaltres no podem robar; aquesta gent sí (la dreta)”. De debò ell és d’esquerres?, què significa ser-ho de veritat i no de boca endins? Altiu, pretensiós, donant-se importància (cosa que a alguns els provoca admiració i a d’altres ens provoca fàstic) també va etzibar a Sánchez: “juri i perjuri que no estem davant la Gürtel del PSOE”. Es pot fer això que li exigia?

El verb ‘perjurar’ significa jurar en fals o bé incomplir un jurament fet. Així, la Reial Acadèmia Espanyola qualifica de ‘perjur’ qui ha jurat en fals o ha trencat maliciosament el jurament fet. Ara bé, hi ha una altra accepció al diccionari de la RAE, en desús i també pejorativa: implica jurar molt o per vici, amb insistència, per fer creïble allò que es declara. Tant se val, al Congrés tenim el nivell cultural que tenim. Sánchez no va advertir el disbarat que contenia la frase del seu aliat o, simplement, atrapat pels nervis, no va corregir la relliscada d’algú que pretén parlar clar, amb desvergonyiment i infal·libilitat. No es pot jurar i perjurar una mateixa cosa alhora, llevat que entrem en una deriva quàntica: una cosa i la contrària, viu i mort alhora, mentre no s’obri la capsa on es va tancar el gat de Schrödinger i es produeixi la sacsejada i el col·lapse.

L’extrema dreta de Fuerza Nueva odiava a mort Adolfo Suárez, i no es cansava, dia rere dia, de qualificar-lo de ‘perjur’ després de fer saltar el Moviment Nacional per donar pas a la democràcia, a la qual uns anomenaven ‘inorgànica’ i d’altres ‘formal’; tots desafectes al sistema de llibertats.

La disjuntiva que Rufián volia plantejar a Sánchez té, tanmateix, sentit. El que passa és que tot era una farsa i feia comèdia. Ningú no dimiteix a la coalició jactanciosament anomenada ‘progressista’; tot un blanqueig per als seus components reaccionaris, una corrupció moral de la qual se’n parla molt poc, sempre insuficientment, i que explica millor la ressonant corrupció econòmica. I no dimiteixen perquè hi tenen molts interessos en joc i cal continuar mossegant fins que no en quedi res. Pobra Espanya, pobres de nosaltres.