Jean Genet es mira en Rembrandt

Les circumstàncies que van envoltar l’escriptor francès Jean Genet tot just arribar al món van ser extraordinàriament desgraciades. Pocs mesos després de néixer, a finals de 1910, la seva mare el va donar a l’assistència social. I mai no va saber qui va ser el seu pare. Va caminar sempre per una trajectòria ajustada a l’abraçada de qualsevol causa marginal, fos quina fos. El 1958, l’editorial parisenca Gallimard va anunciar un llibre seu sobre Rembrandt que mai no va veure la llum. Aquell any, el setmanari L’Express va publicar alguns fragments del seu esborrany amb el títol El secret de Rembrandt. Poc abans, una altra revista havia publicat un altre text relacionat i sorprenentment anomenat El que va quedar d’un Rembrandt tallat en quadradets iguals i llençat pel vàter. Són els únics textos que tenim de Genet sobre el seu llibre fallit.

L’any 2016, trenta anys després de la mort de l’autor, Gallimard va reunir ambdós assaigs en un volum, i ara l’editorial Elba els ofereix en espanyol: Rembrandt, amb nombroses i precioses il·lustracions dels seus quadres. Quan el 1958 es va anunciar en va aquell llibre de Genet sobre el gran pintor holandès del segle XVII, no existien les memòries USB, sinó només manuscrits o còpies mecanografiades. Però va ser el mateix escriptor qui, sis anys més tard, profundament abatut i enfonsat per la mort del seu estimat Abdallah, va destruir diversos manuscrits que conservava; entre ells, el que es resistia a culminar.

Quin vincle, quina atracció podia sentir Genet cap a aquell artista del Barroc nascut tres segles abans que ell, per abocar-se al seu anàlisi, insòlit dins la resta de la seva obra? Potser la tragèdia que va dominar les seves vides? Cal assenyalar, però, que Rembrandt procedia d’una família benestant, mentre que Jean Genet flotava en la indigència. Vegem què diu en el seu Rembrandt.

Al·ludint a les seves primeres obres, Jean Genet destaca que pintava gent humil, però vestida sovint amb luxosos ornaments. Era notòria la seva inclinació a concentrar-se en la humilitat dels rostres i la seva preferència pels rostres marcats per l’edat, on s’aprecien sense dissimulació les arrugues i les potes de gall com a adorns. A partir d’un autoretrat de l’artista neerlandès, l’escriptor francès es pregunta si es tracta més aviat d’un home que ha comprès, després de reflexionar, que tot té la seva dignitat i que ell “ha d’esforçar-se per remarcar allò que sembla mancat d’ella”. En particular, diu Genet, Rembrandt, sabent-se ferit, vol curar-se i transmetre, si no el seu secret específic, sí el seu estat vulnerable.

Rembrandt, continuava, consistia només en una mirada i una mà. Havia après que “cada rostre és igual a un altre i que retorna –o condueix– a una identitat humana que val tant com qualsevol altra”. Es preguntava aleshores Genet qui, com aquell artista, ha fet perdre a la matèria la seva identitat per exaltar-la millor. Una paradoxa. L’aparença com a forma provisional d’identitat de tots els homes.

En el que va ser "llançat pel vàter", Jean Genet es pregunta –sempre referint-se a Rembrandt i projectant-se en ell– per l’interès de presentar una obra oferta als vius d’avui i de demà, però no als morts de totes les èpoques. Una voluntat compartida?

Després de molts anys dedicant Rembrandt contínues hores a l’art, i a afinar la seva mirada escrutadora sobre les persones, va descobrir el buit de les vanitats i la realitat de nombroses "amistats". La hipocresia i la supèrbia dels impostors van quedar per a ell assenyalades i apartades. Rembrandt insistia en una recerca a partir de la revelació que “cada home és qualsevol altre home i jo sóc com tots els altres”. En veritat, si bé tots som diferents i no hi ha dos homes iguals, tots estem fets dels mateixos materials.

Per què Jean Genet va anar ajornant la publicació d’aquell projecte editorial? Per motius prosaics o, potser, perquè portava el secret de Rembrandt massa arrelat a la seva pròpia persona i no podia desplegar-lo de forma airosa, adequada, sinó de forma confusa i incompleta?