Els polítics en el Congrés parlen per a ells i s'obliden de la ciudanía

Tot arriba i també passa. És la lògica del temps de la vida quotidiana. El rellotge no s’atura (excepte que s’espatlli) i l’acció política és com un rellotge que va marcant els esdeveniments, encara que de vegades alguns manipulin les agulles per situar-les on volen. Això és el que ha passat aquest dimecres, quan el president del govern, Pedro Sánchez, compareixia al Congrés per explicar als seus senyors les mesures que el govern pensa posar en pràctica per aturar la corrupció que en aquests moments afecta el PSOE, el seu govern i altres partits.

La compareixença del president Sánchez despertava interès per diverses raons: per conèixer el contingut d’aquestes propostes; per la reacció dels partits que li donen suport a la legislatura i alguns esperaven que se li retirés; per conèixer la intervenció del líder de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, i aquest “gir” cap al centre; i la intervenció de l’incendiari Abascal de Vox. Finalment, perquè molts pensaven que Sánchez en sortiria derrotat, cosa que de moment no ha succeït. Ja ho deia Camilo José Cela: “El dolent dels qui es creuen en possessió de la veritat és que quan han de demostrar-ho no encerten ni una.”

El president del govern, que és evident que està molt tocat anímicament (políticament també), començava dient que s’havia plantejat dimitir, però després de reflexionar, va considerar que no era una opció. Per això, ha presentat un pla nacional de lluita contra la corrupció que té 15 punts que ha anat explicant al llarg dels seus 45 minuts d’intervenció. És vàlid el pla, en què ha “col·laborat” l’OCD? En principi, tots són bons, si s’arriben a aplicar. Però, no existeixen ja organismes, institucions que ho facin? És evident que sí, però sembla que no funciona, no fan bé la seva feina, no tenen credibilitat. De què es tracta és de duplicar, crear un altre organisme, fer més inversions i donar la sensació del que és important un nou organisme que servirà “per caçar els corruptes i els corruptors”. Ho tenen clar. La pregunta, com sempre, és: Qui controlarà els controladors? Però calia presentar alguna cosa per fer callar els partits amics... Montesquieu deia que “Perquè no es pugui abusar del poder, és necessari que el poder detingui el poder.”

Què han dit algunes de les formacions polítiques? El líder del PP ha sortit com un terratrèmol, amb poques propostes, però amb l’escopeta carregada disparant directament a Sánchez on més li fa mal: la seva família i els seus amics de “confiança”, Cerdán, Ábalos i Koldo, el trio mans llargues, i el penúltim en donar-li un disgust hores abans del Comitè Federal, el seu amic Salazar, acusat d’assetjament sexual per diverses companyes. Feijóo ha estat molt dur i desconsiderat. Una actitud allunyada de la centralitat que diu tenir el “nou PP” que l’ha aupat al càrrec per un 99,24%. Un resultat a la búlgara. El seu discurs semblava competir amb el d’Abascal.

Mentre que Abascal, el líder de Vox, en la seva línia d’insults, la seva campanya contra els immigrants, als quals tracta de “xicots” i que deportarà com el seu amic Trump, aquell que vol imposar aranzels a Espanya. Quan va acabar la seva intervenció, Abascal va marxar de l’hemicicle i no va tornar al seu escó. Diuen que es va prendre un cafè i va desaparèixer. Molt treballador. Deia l’escriptor Miguel Delibes que “Per a qui no té res, la política és una temptació comprensible, perquè és una manera de viure amb força facilitat.”

La vicepresidenta, Yolanda Díaz, que intervenia com a Sumar, en un to de míting i deixant caure com qui no vol la cosa, deia que dels 15 punts del pla contra la corrupció, 10 són els que ha acceptat Sánchez. Díaz ha volgut marcar un perfil propi per contentar els seus electors i bona part de la coalició. Li enviava un missatge a Sánchez si no compleix.

El portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, que per cert ha millorat molt com a parlamentari, ha realitzat una bona intervenció, amb missatges als de Junts (no perd l’ocasió de fer-ho) i suport a Sánchez, però amb l’advertència que si surten més informacions de la trama Koldo, i si no són només tres “pringats” els que ho han fet, haurà de convocar eleccions.

En resum, Sánchez ha sortit de la sessió millor del que s’esperava, pot marxar ja de vacances. Ara bé, l’espasa de Dàmocles la segueix tenint sobre el cap i és possible que les vacances no siguin tan tranquil·les com alguns li diuen.

Com que els seus senyors se’n van de vacances, els líders de cada partit haurien de reflexionar i, per setembre, quan tornin al seu “tajo” del Congrés, demanar als seus companys que deixin d’insultar, de muntar aquells números que donen tan mala imatge als ciutadans. Que deixin d’utilitzar el “i tu més”, perquè només parlen per a ells i no per als ciutadans que estan indignats.