Els amics de la diana

Fa ja set anys que, sent Rajoy president del Govern, la banda terrorista ETA va anunciar la seva dissolució. Però mai va lliurar les seves armes. No havia passat un mes d'aquest anunci quan Sánchez va presentar una moció de censura per corrupció. Si Rajoy hagués dimitit, el Partit Popular hauria continuat governant; potser amb una presidenta. Però ell va preferir que no fos així i es va justificar esgrimint un argument defectuós i lleuger; per l'una o l'altra raó, ningú vol recordar-lo. D'aquesta manera, va ser ell qui li va concedir el poder a la coalició del ‘mutu xantatge’ que no cessa.

Rodríguez Zapatero havia iniciat anys abans un procés que es va titular de pau per a negociar la fi del terrorisme d'ETA, que estava en les seves hores més baixes, acorralada policial i judicialment. El cost de l'operació passava per legalitzar la seva estructura política i per la impunitat de no pocs assassins. Malgrat les picabaralles, característics i oportunament escenificats, entre PSOE i PP, totes dues formacions es van entendre en el bàsic. Rajoy va reconèixer després, per televisió, que «les millors reunions on més problemes es resolen són les reunions de les quals no s'assabenten més que els que es reuneixen, que el millor és que siguin només dues», i que, d'aquesta manera, havia aconseguit «acords importants sobre temes molt importants». Per descomptat, sense dir quins. Potser una excarceració escalonada i total?

La negociació sobre la fi d'una cadena organitzada de crims exigeix flexibilitat i potser el que alguns criden -embullant amb les paraules- ‘generositat’. Què significa ser generosos? Tots entenem que ser esplèndids i desinteressats en els comportaments i accions d'unes persones, sense buscar benefici per a elles. Però és una qualitat personal i intransferible i, lògicament, ningú pot ser generós amb el que no és seu. I això ha succeït en el cas de les víctimes de terrorisme, han estat utilitzades per altres persones que, damunt, encara avui dia es continuen donant samfaina. Pot demanar a les víctimes que siguin generoses? És una petició cínica, si bé sempre ajuda la qualitat humana de les víctimes, consistent a no buscar la justícia per la seva mà i a evitar estancar en l'odi i l'afany de venjança.

Sense haver estat, afortunadament, víctima de terrorisme, tinc un enèrgic sentit de la veritat, de la justícia i de la reparació cap a elles. Són les víctimes els qui han pagat, i continuen pagant, les conseqüències irreversibles d'actes criminals, efectuats pels qui es permeten despersonalitzar i matar. D'altra banda, d'un total de més de 850 assassinats i no menys de 2.500 ferits (‘intents frustrats d'assassinats’) per ETA, el 40 per cent d'aquests crims ni tan sols han arribat a judici; tampoc es pot oblidar a milers d'extorquits, molts van haver d'abandonar el País Basc i Navarra sota l'amenaça ferma de ser objectiu de tir. De cap manera es pot oblidar que la història social i política del país ha quedat modificada dràsticament per la campanya consumada de feroç neteja ideològica efectuada durant anys. Assetjament implacable als vius i profanació de les tombes dels qui van ser vilment ‘executats’. La cerca intencionada d'humiliar i aconseguir el major mal psicològic possible. Escarn adobat d'odi, xenofòbia i supremacisme. La crueltat retrospectiva de demanar perdó només a «aquelles víctimes que no van tenir una participació directa en el conflicte». Els qui van matar van continuar reivindicant poder decidir qui mereixia ser assassinat i qui no.

Per si no fos prou, les víctimes han hagut de patir que les recerques judicials i policials estiguessin en molts casos plagades de negligències, irregularitats i errors, fins i tot amb sumaris extraviats. Nyaps que causen xafogor i indignació, entre altres: autòpsies amb informes d'inversemblant deficiència, l'omissió de recollir empremtes dactilars, informes de balística que no consten i que mai van ser reclamats o absolucions per haver prescrit les responsabilitats penals.

Sembla que en finalitzar l'any 2019 van acabar les benvingudes apoteòsiques als excarcerats per matar. Però la festa segueix: COVITE ha comptabilitzat 168 actes de suport a ETA en els sis primers mesos de 2025. Es denuncia la concessió de tercer grau fraudulents, una reinserció falsa que avorta la consciència necessària per a recompondre el teixit social abrasat. En efecte, no és acceptable concedir aquest benefici als qui continuen orgullosos dels seus crims i continuen sent amics de la diana. S'entén que les víctimes, amb consciència de ser-ho i amb sentit del deure cívic de solidaritat, deplorin per amarga i poc visible la victòria que es va vendre com a rotunda i gojosa. 

Les institucions miren a un altre costat i Bildu segueix vinculat als homenatges i blanqueig de criminals.