Sí…, però

El paper ho aguanta tot. Una altra cosa és portar a la pràctica allò que es posa per escrit. Per això, si el pla estatal de lluita contra la corrupció que va presentar el president Pedro Sánchez al Congrés dels Diputats el passat dimecres es posa en marxa i s'aplica de manera adequada, pot suposar un gir de 180 graus al nostre país i situar la nostra democràcia entre les més estrictes i contundents a l’hora de combatre aquesta xacra que són els tripijocs en contractes i les mossegades a canvi de l’adjudicació d’obra pública. Sens dubte, una de les nostres assignatures pendents més importants des de la recuperació de les llibertats.

Els grans partits, sense excepció, tenen en el seu recorregut episodis de corrupció: li va passar al PSOE en l’època de Felipe González i li va passar a CiU, fins al punt que va desaparèixer asfixiada pel seu famós 3%. Però qui s’ha endut el premi a la deshonestedat ha estat el PP. Els populars tenen en el seu palmarès casos de corrupció per avorrir. Resulta impossible establir el nombre de càrrecs públics amb carnet del Partit Popular que han acabat a la presó per tripijocs i corrupcions de més o menys envergadura. Però no només és corrupció ficar la mà a la caixa: també ho és, a més de frau, les falsedats de José María Aznar sent president del Govern, quan no va dubtar a mentir a la ciutadania amb la fal·làcia de les armes de destrucció massiva a la guerra de l’Iraq, i atribuint els atemptats d’Atocha a ETA, tot i que els serveis d’intel·ligència alemanys ja advertien que la banda terrorista no n’era responsable. Igualment corrupte va ser un tal M. Rajoy que cobrava en negre del partit per complementar el seu sou com a líder de l’oposició. Escric això perquè, per higiene democràtica, convé no oblidar-ho.

Però anem al moll de l’os de la qüestió: la credibilitat del sector de l’obra pública està sota mínims i els afers del trio tòxic (Cerdán, Ábalos, Koldo) han posat damunt la taula un tens debat polític sobre l’endureiment de les penes a constructores que subornin i manipulin licitacions, i a alts càrrecs i funcionaris que es deixin corrompre.

La normativa existent al nostre país per a aquests assumptes és molt similar a la d’altres llocs de la UE. La reforma del 2017 de la Llei de Contractes del Sector Públic té com a referència la transposició de tres directives europees de contractació del 2014, cosa que de facto harmonitza la norma a tota Europa. Una altra cosa és com s’aplica aquesta normativa. De fet, des de Brussel·les s’adverteix sobre la necessitat de més control davant la corrupció i els avisos es reparteixen, pràcticament, entre tots els membres de la UE.

La qüestió és que els afers del trio tòxic, ja esmentats més amunt, han generat un fort malestar social i han crispat encara més la nostra ja molt polaritzada situació política, posant en risc la continuïtat de la legislatura i, per tant, la supervivència del Govern.

Amb aquest panorama de fons, Pedro Sánchez va acudir al Congrés per substanciar el ple més difícil des que és president. Ho va fer amb la determinació de recuperar la confiança dels seus aliats o, si més no, de no perdre-la definitivament. Per això, va comparèixer a la cambra baixa anunciant un pla de lluita contra la corrupció amb 15 mesures, vertebrades en 5 eixos. Aquest pla s’ha dissenyat conjuntament amb el departament d’anticorrupció, integritat i govern de l’OCDE, els grups parlamentaris i experts de la societat civil, a més de propostes del GRECO (Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa) i recomanacions de la Comissió Europea. El pla, segons el president, té com a objectiu “lluitar de manera independent contra la corrupció”.

Entre aquestes mesures destaquen la posada en marxa d’una agència d’integritat pública independent que assumirà les funcions clau en la prevenció, supervisió i persecució de pràctiques corruptes; l’extensió de la metodologia aplicada a l’adjudicació dels Fons Next Generation a tota l’Administració; la introducció d’eines d’intel·ligència artificial a la plataforma de contractació del sector públic per automatitzar i optimitzar la identificació de patrons anòmals o indicis de frau; reforçar el control sobre partits polítics i fundacions; excloure de la contractació pública les empreses condemnades per corrupció, així com la protecció dels denunciants de possibles tripijocs i corrupteles.

Com no podia ser d’una altra manera, el debat parlamentari va ser tens. El PP no va fer ni una sola proposta i, un cop més, Núñez Feijóo va perdre els estreps. De nou, el líder dels populars va desaprofitar l’oportunitat de mostrar-se com un polític preparat per governar i es va dedicar a fer de mamporrer i a ofendre aquells que algun dia podrien ser els seus socis i facilitar-li el camí cap a la Moncloa. Feijóo es va mostrar incapaç d’empatitzar amb cap grup polític. En les seves rèpliques semblava que discutia en una taverna i va arribar a entrar en qüestions personals i familiars de Sánchez com, per exemple, els negocis del pare de Begoña Gómez, ja traspassat. Sembla que el líder dels populars no s’adona que està fent la feina bruta a Vox. No és casualitat que, entre els dirigents del PP, comenci a estendre’s la por que es repeteixi un altre 23-J. L’estratègia de Feijóo es basa en desacreditar l’adversari i difondre bulos i mentides. No és conscient que, d’aquesta manera, reivindica el discurs de l’extrema dreta. Per tot això, el PNB, que en altres temps va ser el seu aliat, li va dir clarament que no comptin amb ells.

Aquesta és la gran sort de Sánchez: el seu oponent no està a l’alçada i, en ocasions, actua més com un aliat fidel que com un adversari. La suma PP-Vox, que és el que podria desallotjar el president de la Moncloa, fa por pel molt que té de reaccionària. Qui no s’ho cregui, que faci una ullada als pactes d’aquestes dues formacions al País Valencià o a Múrcia.

En definitiva, ningú té el més mínim interès a veure Feijóo presidint el Consell de Ministres. Per això, el pla de lluita contra la corrupció ha actuat com un dic de contenció, però això no és un xec en blanc. Els socis parlamentaris ho han deixat clar, especialment ERC i el Partit Nacionalista Basc. Encara que no van demanar eleccions, és evident que, si la crisi del PSOE escala i resulta que la podridura ha estès les seves arrels fins al carrer Ferraz, la legislatura s’haurà acabat. És a dir, els aliats han dit: Sí..., però.