Cristóbal Montoro i Marcial Daurat li fan la campanya gratis a Feijóo

Falten poques dates perquè acabi el mes de juliol i, malgrat això, l'activitat política està bullendo com l'aigua que ha de coure un polp per a transformar-lo després en un “polp a la gallega”, amb els seus corresponents condiments. No és per a menys amb la bomba que ha explotat al carrer Gènova, seu del Partit Popular, per l'anomenat “Cas Montoro” i tot el que això porta, que no és poc. Si es confirma tot el que està sortint, amén de les persones que salin esquitxades (moltes, presumptament, actors directes), l'escàndol està servit. Els fets que han succeït són d'una gravetat extrema, que “els nous dirigents” del PP no poden dir que no sabien res o que són d'una altra etapa. No és veritat. Es van coneixent dades, i seguirà el degoteig dels milions de pàgines que té el sumari.

Els presumptes actes delictius de l'exministre Montoro i la seva quadrilla no tenen precedents fins avui. És impensable que tots els que han estat ficats en el “all” no tinguessin coneixement per part dels dirigents del PP del que els “listillos” estaven fent. És mentida.

Segons declaracions de Rodrigo Rato, d'aquest mateix dilluns, el Consell de Ministres sabia el que estava fent Montoro i van mirar per a un altre costat. Deia l'expresident de l'Uruguai, Pepe Múgica: “El poder no canvia a les persones, només revela el que veritablement són”. No li falta raó. Ell va entrar en política i va continuar portant la mateixa vida d'abans: vivia en la mateixa casa, continuava amb el seu cotxe de sempre i, quan va sortir d'aquesta, el seu patrimoni no havia augmentat. Tenia clar que a la política s'arriba amb vocació de servei, no per a servir a si mateix.

Montoro, que prové d'una família humil d'un poble de Jaén, els pares del qual es van mudar a Madrid per a aconseguir un futur millor per als seus fills, va aconseguir un estatus social fruit del seu treball. Degué pensar que la caritat comença per un mateix, i quan estava en el més alt de la seva carrera en el Govern, se li van encendre les llums. Robar als rics per a donar-li-ho als pobres? Sí, clar: primer a ell (que era pobre) i després als pobres d'ètica que tenia al seu costat i als quals necessitava per a dur a terme les seves operacions econòmiques. Tot un exemple de per què volen fer política. Deia la filòsofa Adela Cortina que “un polític/al fet que prescindeix de l'ètica és un mal polític/a” i ajuda ben poc a conservar la democràcia del país.

Quan hem sentit i continuem escoltant a Alberto Núñez Feijóo parlar de màfies, de lladres, de corruptes, i fins a ficar en temes familiars públicament, no sabia en el terreny en el qual s'havia ficat. O sí? Perquè, com deia Jesús: “Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra”. I el PP no és un model d'exemple, el diuen les sentències fermes i les que han d'arribar, que són unes quantes. Com deia Mariano José de Larra: “No sé qui ha dit que el gran talent no consisteix precisament en saber el que s'ha de dir, sinó en saber el que s'ha de callar”. I això no és el que ha fet el líder del PP, que en aquesta pressa que tenen per arribar a la Moncloa està cometent errors d'embalum.

Per si no fos prou, també aquest dilluns un diari digital li feia una entrevista a un “ex amic narco”, Marcial Daurat, qui ha reconegut que la seva relació amb Feijóo ve des de lluny; que han passat diversos anys sortint, passant vacances, passejant en el seu vaixell, menjant, i que quan es va anar al “trull”, pels delictes de narcotràfic, no el va ajudar en res. Li ha enviat un recadito molt directe (que l'afectarà en les seves pretensions de guanyar eleccions), el mateix que a Pepiño Blanco (socialista), que està ficat en tots els “fregueu-vos” i ha fet un patrimoni que molts companys volguessin. És un llest de nassos: va trepitjar la universitat per a estudiar Dret, però només va fer això. Va sortir ràpidament sense acabar res. Això sí, ha realitzat cursos de formació, política i aquestes coses. Era, com molts i com uns altres (de tots els partits polítics), un idealista que va venir a canviar el món. I com va dir algú: “L'idealisme és l'últim luxe de la joventut”, perquè l'ambició, en molts casos, dóna pas al poder i als diners.

Amb aquest panorama, que no anirà a millor, l'estiu continuarà sent calent en el polític també. Feijóo, amb punt parlar, s'ha donat un tir als seus peus. Més d'un, inclòs del seu propi partit, estarà fent salts d'alegria, perquè la seva situació no és molt encoratjadora que diguem.