Res és el que sembla

Tenir consciència que res no és el que sembla vacunaria els homes i els pobles contra la manipulació i el fanatisme que ocasiona. Són molts els qui confonen la Història amb la propaganda, per això estem perduts. Ben fonamentada (cosa que, indubtablement, dóna feina), la Història permet reabsorbir de manera adequada el passat i redreçar les falses trajectòries que se'ns han transmès com a indiscutibles. Cal preguntar-se, per tant:

Què en sabem de l'ahir? Què sabem de nosaltres mateixos?

A Misteri al Barri Gòtic, llibre que ha merescut el Premi de Novel·la Fernando Lara d'aquest any, Sergio Vila-Sanjuán afirma que al Barri Gòtic de Barcelona res no és el que sembla. Per començar, la primera vegada que va aparèixer escrit aquest nom va ser el 1925, fa tot just un segle, precisament en una revista d'arquitectura de Madrid.

Aquesta novel·la desenvolupa una trama detectivesca entretinguda i laboriosa que, d'enigma en enigma, ens condueix per aquest barri antic que acumula obres i reformes, però també personatges antics, als noms dels quals accedim mitjançant lectures. El resultat és atractiu i suggerent, desborden les superposicions curioses i les associacions en la idea d'aprendre de les ferides del passat i de fomentar projectes positius per a tothom.

Tenim notícia aquí de l'intent d'assassinat de Ferran el Catòlic, produït al Palau Reial Major (situat a la plaça del Rei barcelonina) el 7 de desembre de 1492 (quatre mesos abans que Cristobal Colón fos rebut pels Reis Catòlics, a la tornada del seu primer viatge al Nou Món); o dels gairebé dos anys que Carles I d'Espanya i V d'Alemanya va viure a la Ciutat Comtal; de l'enigmàtica virreina de Nàpols Isabel de Requesens: la més bella de les belles (“bella fra belle i delle belle in cima”); de Germana de Foix, segona esposa de Ferran el Catòlic; dels Palaus Requesens i Sallerich; del sorprenent col·leccionista d'obres d'art Frederic Marès, que “sempre va saber cultivar els qui el podien ajudar”; del singular poeta i crític d'art Juan Eduardo Cirlot; dels problemes econòmics endèmics d'institucions culturals; del misteri del bisbe Irurita.

L'autor introdueix ocasionalment la màgia del cinema (amb les seves referències a El perfum i Apocalypsis Now , rodada a Pagsanjan) i ens associa a Los mares del Sur , de Vázquez Montalbán. Però també, plenament connectats amb la realitat quotidiana, ens creuem en aquestes pàgines amb un repartidor que, passant amb patinet a tota velocitat, gairebé frega el protagonista de la novel·la, gairebé frega la tragèdia. Es tracta de Víctor Balmoral, un investigador biogràfic i notable periodista que pugna amb Recursos humans per no jubilar-se encara; un home de carn i ossos que està atent a la seva hiperplàsia benigna de pròstata (la importància d'estar viu, gaudir de bona salut i gaudir del que més agradi; el desig de mirar millor a dins mateix). Troba a faltar al seu amic mort Tomàs Riquelme, que apareix com un ésser espectral i amb qui conversa amb singular franquesa, sense embuts. Vides intenses i agermanades.

Amant de la Història i de l'Art, Balmoral no desaprofita qualsevol oportunitat per exalçar els diaris de paper, perquè confereixen estructura i densitat als seus continguts, donant una imatge sòlida organitzada. Tampoc té empatx a expressar un gran fàstic per la humanitat, especialment quan es culpa les víctimes en comptes dels botxins. A l'alçada de la vida en què es troba, es declara obert a gairebé tot i respectuós amb gairebé tot . Tot i això, li “solivianta la idea de refer tota una àrea urbana esborrant el que ens interessa i maquillant el que sí”. Li repugna l'engany cultural amb aparença de debò: "Vivim al món de les còpies, ja res no és original! I ens ho empassem sense protestar!". Vol persuadir amb els plantejaments ben formulats. Té sentit –es pregunta– monumentalitzar una zona com la que envolta la catedral al preu de desnaturalitzar-la?

Víctor Balmoral es mou entre les influències acadèmiques de la UAB (universitat on es va formar i que li va permetre atalaiar horitzons insospitats) i del Cercle del Liceu (un terreny acotat per una elit, si bé entranyable). Aliè a menysprear ningú per raons ideològiques, opta per integrar a la seva redoma tota qualitat humana que trobi al seu voltant. Així, cada dia li agrada més l'alcaldessa Berta Vives, que va fer al seu dia pràctiques d'escrache i amb qui estableix una relació de confiança; sap i vol desplegar-hi pragmatisme, talent diplomàtic i, sobretot, bonhomia. Al fons, la Generalitat presideix una tal Evelina Farriols. Però res no és el que sembla. Tot i això, en aquestes pàgines es reitera en diverses ocasions la idea junguiana (del cèlebre psiquiatre i assagista suís Carl G. Jung): “La casualitat no existeix, el que existeix és la sincronicitat”.