EUROPA

Partint de la base -que ningú ignora- que tots els costums, cultures, moviments poblacionals, successos històrics i climàtics han anat configurant política, social o culturalment als diferents continents i els seus països, parlar d'Europa és molt complex; tant com que ni els lingüistes es posen d'acord en l'etimologia del seu nom. No obstant això, a manera de particular resum em sembla encertat dir:

No es podria parlar d'Europa sense la tradició cultural i filosòfica hel·lènica; sense els imperis romà, espanyol, britànic, francès…; tampoc obviant la il·lustració francesa, el liberalisme anglès i la filosofia alemanya; amén -mai més ben dit- del cristianisme en les seves diferents formes.

Crec que el continent europeu és el que més ha aportat al progrés social de la humanitat, tenint en compte que hem influït notablement en la manera de veure la vida i en la cultura d'altres continents, sobretot en l'americà.

Últimament tots estem preocupats per l'amenaça que a l'estat del benestar europeu aguaita. No fa falta explicar a ningú les causes d'aquesta amenaça. Sabem que, precisament, les polítiques dutes a terme en les últimes dècades a nivell continental no han estat les més encertades, sinó tot el contrari.

Vam tenir dècades -pròximes en el temps- molt florents: la dels anys seixanta i noranta del segle passat i la primera dels dos mil; però a poc a poc s'han anat minant els fonaments d'aquest creixement econòmic que alhora ha influenciat decisivament el decreixement demogràfic.

La metahistoria europea -igual que la d'altres continents- ha estat imbuïda de moltes conclusions des de diferents punts de vista; però la conclusió comuna és que, històricament, Europa ha sofert una infinitat de fluxos i refluxos; com si es tractés d'anar muntats en una muntanya russa o de jugar en bossa. 

Des de la il·lustració a la revolució industrial i a les dues guerres anomenades mundials del segle XX (sense parlar en el cas d'Espanya de la guerra civil; on crec es va assajar la força dels bàndols rus i alemany) tot va ser in crescendo fins a arribar a la gran cota de creixement econòmic esdevinguda en les dècades anteriorment esmentades. 

Ara toca un altre reflux i les preguntes són: Quant durarà? Què vindrà després? Aguantarà la cultura europea? La possible hibridació amb altres cultures serà per a millor…? Hauríem de preparar-nos per al futur, imprimint en els joves un fort sentiment de pertinença cultural amb el més autèntic del pòsit del dret, la moral i l'ètica genuïnament nostres?...

Són moltes les preguntes que se m'ocorren i també són molts els plantejaments morals i ètics que em preocupen; però crec que, com en tot, la virtut es troba sempre en el terme mitjà; que no en la mediocritat, sinó en la justícia i que, precisament, no és el terme medio el que ara abunda en el nostre continent quan de política es tracta. 

Concretament, a Espanya la societat s'està polaritzant cada vegada més; això a causa de l'atii dels dos grans bàndols oligàrquics; per allò del divideix i venceràs; de pas, “ens anem repartint el pastís, ara tu i després jo”… Al meu parer, encara que com a individus – majoritàriament- intuïm que no ens beneficien les radicalitats i que els extrems en el fons es toquen, no estem encara preparats per a organitzar-nos.

En aquests moments hauríem de dir: Basta!; unint-nos fos d'ideologies i manipulacions amb l'objectiu posat fermament en els nostres justos interessos. Defensar-nos a nosaltres mateixos, deixant-los clar als dos bàndols que no es tracta de lluites “fratricides”, és prioritari. Tots estem en el mateix vaixell i no ens amotinarem, sinó a dir-li al capità que sense nosaltres arriant o elevant veles la nau no arribarà a bon port.

El poder polític no pot, ni podrà mai, amb un poble d'individus lliures. Europa és gairebé l'últim reducte d'aquesta llibertat individual. És cert que som moltes nacions amb interessos particulars; però no és menys cert que tenim un interès comú. Aquest interès comú és la defensa de l'Estat del Benestar i, per tant, de la llibertat; que no se'ns ha regalat, sinó que ha costat moltes lluites.

Tenim eines poderoses, perquè encara les democràcies funcionen -en l'essencial i en tots els països de la unió-; som ciutadans amb drets. Reclamem aquests drets valent-nos de tots els mitjans legals al nostre abast; mitjans que les nostres constitucions i la constitució europea sostenen i que no han de quedar en el paper o en el ciberespai. 

Formem associacions, fem vagues, manifestacions… tot segons les nostres lleis. No ens rendim, perquè de nosaltres depèn el futur de la bella Europa; que segons algunes etimologies significa: “la d'ulls grans”.

Perquè fem cas a aquesta etimologia i obrim els ulls granment, tant com puguem, per a corregir el rumb i posar la mira de la ullera de llarga vista en el far que evitarà el naufragi.

Europa: m'agrada el teu nom, sempre m'ha agradat. Sona a filosofia a ciència a art… a llibertat.